Tots bé. Cadascú a casa seva. No ens podem veure, però tots estem bé.

Hem hagut de fer un ERTO entre els treballadors. La directora i jo podem continuar treballant des de casa. Amb les noves tecnologies ho podem fer. Hem hagut de suspendre actes, com l’Open Day, algunes inauguracions i projectes de diari. Els més afectats estan sent els nens.

Estic molt orgullosa de poder continuar el llegat del meu pare. El seu llegat continua viu gràcies a la Fundació. Em fa il·lusió que això s’allargui en el temps, que arribi als 50 anys. Sempre ens basem en la manera de pensar del meu pare, però ens adaptem també als nous temps. La societat va canviant i nosaltres ens hi estem adaptant. Ara, per exemple, estem començant a treballar als camps de refugiats. Volem que puguin fer esport, per salut física i mental. L’esport és una via d’escapament contra la frustració, la criminalitat... La nostra idea és continuar creixent.

És molt gran. Futbolístic, evidentment, però també social. Ell veia com funcionaven les coses que no li agradaven i hi posava el seu propi remei. No només amb la Fundació i els nens, sinó també amb els estudis. Va crear el Cruyff Institute quan va veure que companys seus de la selecció que havien estat grans estrelles del futbol, no tenien res quan acabava la seva carrera. Ell creia molt en el fet que els esportistes dirigissin els clubs i va pensar que podrien formar-se a través del Cruyff Institute per sumar coneixements esportius i de direcció. Facilitem que puguin estudiar mentre exerceixen com a esportistes professionals. Va ser i continua sent un èxit.

La seva visió sempre ha estat molt simple. Ell deia que la vida és com el futbol: en la vida has d’ajudar el més feble, el més necessitat. I va enfocar la Fundació als nens més necessitats. Va fer que forméssim un gran equip. Perquè sempre deia que un equip no són tres estrelles, que un partit no el guanyaven els tres davanters. Que les victòries s’aconsegueixen en equip. I és el que fem, treballem moltes vegades amb altres fundacions per ajudar els infants.

Ell sempre ha ajudat els més necessitats. Quan va signar el seu primer contracte, va fer una donació a un hospital de nens amb càncer d’Amsterdam. Feia moltes coses, però no en feia difusió. I a mi i als meus germans ens ho va inculcar. Per Nadal, sempre portàvem regals a un orfenat que hi havia prop de casa. Ell mai va oblidar d’on va sortir. Va perdre el seu pare amb dotze anys i ho van passar malament. Tenia clar que ell no hauria arribat on va arribar sense les persones que el van ajudar, així que ell també ajudava.

N’estaria molt orgullós, perquè continuem creixent. Em feia por el que podria passar sense ell, però continuem creixent. Estaria molt satisfet per totes les persones que m’han ajudat, que em van dir: “Sabem el que significava la Fundació per al teu pare. Li devem molt i aquí ens tens per ajudar.” Ens ha ajudat molta gent: el Barça, Guardiola, Laporta, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué i molts altres que em deixo. I molta gent també que no és coneguda. I els voluntaris i els patrocinadors.

Jo crec que uns 300.000 a la setmana en tot el món. Tenim molts projectes arreu del món, amb la fundació de Barcelona i la d’Holanda treballant de bracet.

És el projecte més gran que tenim. Són més de 260 Cruyff Courts pel món. Es mouen més de 200.000 nens a la setmana. Deu fer més de quinze anys d’aquest projecte. Funciona molt bé i mirem que els nois puguin organitzar tornejos a escala estatal, continental i inclús mundial. Hem aconseguit que nens brasilers viatgin per primera vegada en avió per disputar aquí un torneig. Gràcies als patrocinadors hem aconseguit organitzar un mundial cada any.

Com he dit abans, estem treballant des de fa un parell d’anys en camps de refugiats. Ho estem fent a Lesbos. Col·laborem amb una altra fundació. Nosaltres ens ocupem de la part esportiva. Havíem d’inaugurar dos camps al juliol a Lesbos, però ha quedat tot aturat pel coronavirus. Eren dos camps per als refugiats i també per a la població local. Perquè hi hagi més integració. La idea és ampliar-ho a altres camps. També treballem amb nens amb discapacitat. És molt bo tot l’esport que fan gràcies a la Fundació. Milloren en mobilitat, en seguretat en ells mateixos. Cada vegada tenim més esports adaptats i alguns ja competeixen en els Special Olympics. És molt bo que tinguin aquests reptes, com uns Jocs Olímpics. I després hi ha el projecte Pati 14, que és més nou. No és només pintar un camp de futbol sinó també inculcar als joves les catorze normes del meu pare: integració, respecte...

Molt. Era una persona que quan entrava en una habitació ja es feia notar. Mai va passar desapercebut. Era el centre de la família. I a la meva mare li està costant molt. Era l’amor de la seva vida. Per sort, l’estima de la gent ens ha ajudat molt. En sorprèn l’impacte que va tenir en les vides de moltes persones no només com a futbolista; també com a persona.

Molt estricte, però un gran pare i un gran avi. Ens portava al metge, al col·legi, jugava amb nosaltres, ens canviava els bolquers. Va ser un avi jove, que anava a esquiar amb els nets. Ell sempre estava content. Ja de bon matí senties com cantava a la dutxa, que ho feia fatal. Sempre estava de bon humor.

Moltes coses. Sempre recordo que a vegades li demanava mil pessetes per anar a sopar amb els amics i em deia: “Sí, però m’has de rentar el cotxe.” Jo protestava i un dia em va explicar el perquè: “Si et dono els diners sense més no estaria fent de bon pare. Jo no t’ho he de donar tot; t’he d’ensenyar que sàpigues cuidar de tu mateixa quan jo no hi sigui.”

Sempre veia la part positiva de les coses. Segur que estaria content perquè estan tornant els valors. Gaudiria de les relacions que ara tenim amb els fills, la família. Gaudir del que realment és important. Ell deia que totes les coses negatives tenen una cosa positiva.