Dia sí, dia també. El nom de Nélson Semedo acumula titulars a la premsa i cada dia que passa sembla més factible la possibilitat que acabi abandonant el Barça en aquest pròxim mercat d’estiu. Just un any després que el club blaugrana es negués rotundament a traspassar-lo a l’Atlético de Madrid, ara valora fermament una sortida. Semedo agrada a Itàlia i a Anglaterra. Diversos clubs europeus s’han interessat pel lateral portuguès. Com ha transcendit en els últims dies, la Juventus estaria disposada a incloure’l en l’operació Pjanic, però Semedo prefereix la via de la Premier. El sedueix el City de Pep Guardiola, que veu en ell un bon relleu de Cancelo, que podria anar a l’Inter i de retruc facilitar el viatge de Lautaro cap a Barcelona. Les cartes estan damunt la taula.

El jugador està en contacte permanent amb el seu agent Jorge Mendes. El Barça el considera ara transferible. És una realitat. No perquè hi hagi dubtes sobre el seu rendiment. És un tema econòmic. Semedo té bona anomenada en el mercat i la falta de liquiditat per poder fitxar el converteix en un element atractiu en algun tipus d’intercanvi de cromos. Aquesta també és una realitat. I la tercera realitat és que el Barça, si es confirma el seu adeu, haurà de buscar un recanvi en aquesta posició. Ha sortit el nom de Mattia De Sciglio. Però si hi ha una certesa irrefutable és l’etern maldecap en el lateral dret originat des de la marxa de Dani Alves el 2016. Des d’aleshores, el Barça no ha sabut trobar un hereu legítim.

Parlar d’Alves és parlar del millor lateral dret de la història del Barça. El segon futbolista estranger amb més partits en la història del club, només superat per Leo Messi. En les vuit temporades que va militar al Barça (2008-16), Alves va jugar 391 partits i va guanyar 23 títols. Més de 40 en suma com a professional.

Semedo, fitxat al seu dia del Benfica per 30 milions d’euros, i Sergi Roberto, reconvertit per Luis Enrique a aquest rol, són els dos futbolistes que més han jugat en aquesta posició des de la marxa del brasiler. Pel camí hi ha hagut apostes fallides, algunes amb lletres majúscules. És el cas de Douglas Pereira, actualment al Besiktas. El Barça el va fitxar del São Paulo el 2014 per quatre milions d’euros més variables i la seva història al Barça es limita a vuit partits. Cessions i més cessions fins a desembarcar a Turquia.

L’aposta per Aleix Vidal tampoc va tenir èxit. El seu desamor públic amb Luis Enrique el va condemnar. Després de tres temporades i un ostracisme dur de gestionar mentalment, el de Puigpelat viu ara dies feliços a Vitòria.

Moussa Wague amplia la nòmina d’experiments estranys. Fitxat després de l’últim mundial, el senegalès va tenir un bon rendiment amb el Barça B, però el seu protagonisme amb el primer equip es redueix a sis partits. A l’estiu se li va fer fitxa del primer equip i a l’hivern se li va buscar una sortida al Niça. Ara el club francès ja ha comunicat que no exercirà la clàusula de compra de deu milions d’euros, i per tant, el jugador tornarà a Barcelona quan acabi la temporada.

Tampoc Martín Montoya va tenir la projecció que s’esperava i el 2015 va buscar un millor futur lluny de Barcelona. En el futur és precisament en el que pensa ara el Barça. El mes de març passat el club blaugrana veia com una de les promeses del futbol brasiler se li esfumava de les mans. El Barça ho tenia fet amb Yan Couto (Coritiba), campió amb el Brasil en l’últim mundial sub-17, però el futbolista, que al juny farà 18 anys, va tancar finalment el seu traspàs amb el Manchester City per sis milions.

Emerson Royal és l’altre nom en la llista. Cedit al Betis fins al 2021, el Barça podria quedar-se’l en propietat per sis milions d’euros, però la seva etiqueta d’extracomunitari juga en contra.