Quan s’acompleixen 14 anys de la històrica nit del 17 de maig de 2006, quan el Barça va aixecar la segona copa d’Europa de la seva història, un dels protagonistes d’aquell episodi, José Edmilson ha recordat, en una llarga carta dirigida als aficionats culers des dels mitjans del club, alguns dels fets que van marcar el seu pas pel club blaugrana. El brasiler ha confessat que té una “espineta clavada” per no haver jugat en el gran Barça entrenat per Pep Guardiola.

La celebració de la Champions de 2006: “Va ser molt semblant a la del Mundial. Tinc encara al meu cap el recorregut des de Colom fins que vam arribar al Camp Nou. Tots els carrers pels que passàvem eren plens a vessar de gent exultant de felicitat, va ser impressionant. Recordo l’alegria de gent com en Chema i l’Antonio, els encarregats de material de l’equip, que després de molt temps aconseguien guanyar una Lliga de Campions. Quin moment!”

Què va suposar aquella Champions per a ell: “He jugat gairebé 10 anys a Europa, dels quals en nou vaig participar a la Champions, així que guanyar-la és una sensació importantíssima..., i guanyar-la amb el Barça, un sentiment diferent. Únic.”

Messi: “Jo ja veia Messi diferent: era un noi extremadament fort de mentalitat i a més tenia una qualitat que havia vist a molt pocs llocs. Tot sovint comparen Messi i altres grans jugadors, però cadascú té el seu moment. Quan un jugador ha sabut controlar-ho tot tant dins com fora del camp durant tant de temps, això és el que marca la diferència amb la resta de grans cracs. Leo ha estat gran més de 10 anys, com Pelé, però altres com Maradona van estar a un gran nivell durant tres o quatre anys.”

Xavi i Iniesta: “En aquella època no jugaven amb gaire freqüència perquè hi eren Deco, Van Bommel, Motta o jo mateix. Van saber esperar el seu moment.”

El seu pas pel Barça: “Vaig arribar a Can Barça amb 28 anys, amb experiència, per unir-me a un projecte molt bonic i jugar amb grans jugadors. (…) El meu debut es va veure endarrerit tres jornades a causa d’una suspensió que arrossegava de la Lliga francesa, i, a més, em vaig lesionar del genoll als cinc partits. El curs següent, ja recuperat i amb confiança, va ser la temporada que vaig aconseguir jugar més. Vam guanyar la Lliga i la Champions i vaig entrar a la llista de la selecció del Brasil per al Mundial d’Alemanya 2006. Lamentablement, em vaig lesionar al genoll i em vaig quedar sense disputar-lo.”

El seu adéu, l’any 2008: “Aquesta generació podria haver acabat millor, tot i que aquest any vam arribar a semifinals de Champions. Però un club gran sempre ha de guanyar almenys un trofeu cada any.

Ovelles negres: “Es va formar una polèmica per unes declaracions meves dient que a l’equip hi havia ovelles negres, però va ser perquè es va malinterpretar el meu missatge. Em referia al fet que el grup vivia un moment difícil com a família, i en totes les famílies sempre hi ha gent de diferents pensaments i diferents hàbits. Vaig parlar amb Rijkaard i els capitans i em vaig disculpar per no haver-ho dit internament. Però no es van enfadar. No me’n penedeixo, però possiblement podria haver-ho dit amb unes altres paraules.”

Compte pendent: “Sempre em quedarà una espineta clavada per no haver pogut jugar al Barça de Guardiola. Vaig aconseguir jugar quatre anys al FC Barcelona però realment només un al meu nivell, al nivell que havia tingut durant tota la meva carrera abans d’arribar aquí. Crec que podria haver-hi estat més anys i coincidir amb en Pep, però les lesions m’ho van impedir. “

Ser entrenador: “Em vaig treure el carnet per ser tècnic al Brasil, però de moment no m’agrada gaire, prefereixo treballar amb els joves.”