Avui fa cinquanta anys d’una fita inoblidable en la història del Barça. Fa just mig segle, l’àrbitre José Emilio Guruceta Muro convertia en penal una falta de Rifé a Velázquez produïda fora de l’àrea. Per sempre més, quedaria rebatejat com el cas Guruceta, la gota que feia vessar l’immens got de la paciència blaugrana per l’arbitrarietat dels jutges, sempre disposats a xiular contra els seus interessos. O a favor del Madrid, que venia a ser sinònim. Es jugava al Camp Nou la tornada dels quarts de final de la copa del Generalísimo, entre el Barça que entrenava Vic Buckingham i el Real Madrid. L’equip blanc havia aconseguit un polèmic 2-0 en l’anada, amb gol d’Amancio en fora de joc. L’ambient a l’estadi era el de les grans ocasions i tothom creia en la remuntada. Al cap i a la fi, ambdues superpotències necessitaven la copa per tapar una galdosa campanya de lliga. Sobretot, el Madrid, que havia quedat en sisè lloc i necessitava el trofeu per assegurar la participació a Europa, disputant la Recopa com a mal menor, en la campanya següent.

Rexach havia fet avançar els locals camí del descans. Represa l’acció, el Barça es va llançar a un atac i gol constant. Quan tothom esperava que caigués el gol de la momentània igualada en l’eliminatòria, la defensa blanca es va espolsar la pilota de sobre i va provocar un contraatac de Manolo Velázquez. La velocitat de Quimet Rifé el va atrapar a dos metres de l’àrea, però la inèrcia va causar la caiguda del migcampista foraster. A moltíssima distància en metres, el debutant Guruceta, de només 28 anys, va assenyalar penal, sense voler ni consultar el seu assistent. I se’n va organitzar una de ben grossa. El camp es va omplir de coixins en senyal de protesta, el Madrid va col·locar l’empat a un mitjançant Amancio i el jutge va expulsar Eladio per haver-li dit el nom del porc. Instants abans, Rifé havia protagonitzat un intent d’abandonament del camp aturat pel tècnic Buckingham ja al túnel de vestidors. El partit es va reprendre en un ambient irrespirable, de protesta, com mai no s’havia viscut a l’estadi. Ja a la recta final, Rifé va caure a l’àrea contrària i Guruceta va fer l’orni. Només faltava aquesta per encendre els ànims. Resultat: intents d’invasió del camp reprimits durament per la policia sense cap mirament, aldarulls i violència desfermada arreu i una unitat mòbil de TVE cremada pels improvisats manifestants. Al final, eliminació del Barça i el Madrid que acabaria alçant la copa, tal com era previsible.

El cas Guruceta significava la cirereta final en el pastís de les arbitrarietats, un fruit amarg cuinat durant anys i panys d’arbitrarietats i despropòsits. Els culers n’estaven farts, de partits amanyats, de penals dubtosos sempre a favor de l’equip del govern, de rebre per part d’un col·lectiu arbitral presidit per l’infaust José Plaza que tenia Ortiz de Mendíbil com a màxim executor de mil i una barrabassades. De cara a les noves generacions es fa difícil precisar com era aquell futbol sense càmeres, decidit amb una ferotge impunitat, en què el Barça havia de ser infinitament superior si volia esgarrapar algun èxit i on tot eren frustracions constants. La directiva que presidia Montal va agafar el bou per les banyes i va recusar Guruceta, i es va arribar a l’extrem que les autoritats del franquisme imperant els van cridar a l’ordre. No hi havia manera de trobar un mínim de justícia i, durant un llarg període encara, qualsevol arbitratge desfavorable va ser rebut a crits del Camp Nou de “Guruceta, Guruceta”, en senyal de desaprovació i denúncia. L’àrbitre es va convertir en símbol d’una infàmia sostinguda, d’un abús de poder constant dictat per aquells que manaven i escombraven sense embuts cap als seus colors preferits.

Encara avui, els supervivents d’aquell equip format per Reina; Rifé, Gallego, Torres, Eladio; Zabalza, Juan Carlos, Marcial; Rexach, Alfonseda i Pujol recorden aquella nit com una gran alcaldada. Una més de la inacabable llista. La més clara i definitiva. Per si no coïa prou l’abús, a Madrid es va interpretar com l’enèsima mostra de victimisme català. El president Santiago Bernabéu va ser l’únic al món que hi va veure penal i el mateix Guruceta mai no va reconèixer el seu error. Es tractava d’aguantar el tipus, la fatxenderia dels que manaven en dictadura, i en comparació, tampoc semblen haver canviat gaire en democràcia. Sigui en futbol o en mil ordres més de la vida. D’aquí que el cas Guruceta continuï, passat ja mig segle, tan present en l’imaginari col·lectiu. Total, només va ser una més. Potser, això sí, la més grossa. Convenia que passés el Madrid. La resta, protesta no atesa i una frustració per afegir a la llista de greuges. Fa mig segle i, total, sembla que fos ahir.