Quan ens vam classificar per al mundial. Veníem de guanyar l’Eurocopa i estava convençut que era el moment, aleshores o mai. Pot ser que fos només una il·lusió per a molts, com sempre, però jo estava convençut que era el nostre mundial. Calia fer-ho.

Sí, perquè jugàvem bé a futbol, defensàvem la idea que teníem al límit sempre, volíem la pilota, érem agressius en atac i sòlids en defensa… No especulàvem. Això és conseqüent amb el que volíem. Em feia sentir fort, confiat. Hi creia.

Era unànime. Els entrenadors van creure i van apostar per una generació i una manera de jugar en què els jugadors crèiem a cegues convençuts que era l’únic camí per què podíem arribar a la victòria. Érem el que érem al camp, amb una idea molt clara, i fora érem un grup molt unit, molt familiar, amb un ambient molt maco, de futbol, molt sa. Anàvem a l’una i això ens va fer creure i guanyar.

Tot. Érem un grup guanyador, de futbolistes a qui ens agradava de veritat el futbol i amb personalitat, que no es cagava en el moment clau. Volíem la pilota i això no s’entrena. La mentalitat que demanis la pilota quan crema no és fàcil de trobar. I n’hi havia molts: de Ramos a Navas, passant pels centrals, per Xabi Alonso i Busquets, dos jugadors que sempre trobaves, Cesc quan sortia… Aquí no s’amagava ningú. Defensàvem una idea.

No, perquè allò va ser increïble. Buscaven l’empat a zero, i mira. No en va sortir res. De cinquanta partits com aquell, en perds un, la resta els guanyes. I vam perdre aquell. No m’ho podia creure. Un rebot, una pilota llarga, Piqué s’obre el cap… Va haver-hi un pal de Xabi Alonso, una de Silva, una de Piqué, una passada meva a Villa que surt el Benaglio aquell i vaig pensar “d’on ha sortit aquest”. I vam perdre.

Que tenien un gran equip i que arribàvem amb la sensació que no podíem fallar, i això era una exigència enorme. Aquell dia, al matí, recordo que un periodista català que era a Potchefstroom amb nosaltres em va trucar i em va dir: “Bielsa us farà home a home a tot el camp, individualment.” I ho va fer. Va deixar un central lliure i la resta mossegava cara a cara. I ens complicava molt la vida. Però ens vam posar ràpidament 2 a 0, en 35 minuts. Recordo que vaig mirar el marcador i vaig veure: “Minut 37, 2-0”. I vaig pensar: “Hòstia, que bé, quina tranquil·litat.” Perquè estava cagat.

Perquè, com he dit, tenia moltes esperances, sabia que Xile era un molt bon equip i ens ho posaria difícil i jo no volia marxar cap a casa. Vam competir i vam donar la cara. Però no vam jugar bé, perquè no va haver-hi joc. Paraven molt el joc. I estàvem molt tibants per culpa de la derrota contra Suïssa.

No! Van marcar i el 2-1 ens classificava els dos. Llavors, van afluixar, es van ordenar més enrere, ja no va haver-hi marca individual i nosaltres vam agafar la pilota i no la vam deixar anar. Estàvem més còmodes, és clar. Ells no volien encaixar el tercer, no volien ni empatar. Així que ens vam classificar els dos. I, a partir d’aquí, ja ho sabem, cara o creu. Però, de fet, el mundial va ser sempre un cara o creu des de Suïssa.

Home, molt! El que no podia ser era marxar amb la cua entre les cames. Contra Portugal, vam començar de zero i vam jugar bé. Ja es va veure una Espanya que tornava a ser Espanya. Però Paraguai va ser una roca; vam tenir molta sort. Martino ens va fer el mateix. Entre faltes, el Jabulani aquell que era pèssim, el camp que no estava bé… Només va faltar el penal de Piqué. Encara sort que va aparèixer Casillas. Després, en una jugada en què vaig tocar de primera Andrés, que va dividir, va marxar de dos i la va donar a Pedro, va aparèixer Villa i gol. I classificats. Però vam suar sang, aquell dia. Vam ser molt competitius. I vam tenir el cop de sort que necessites sempre en aquestes competicions. Per guanyar un mundial necessites que la sort t’ajudi. I nosaltres vam treballar per guanyar-nos aquest cop de sort.

Evidentment, no. Has de tenir per sobre de tot una idea de joc, bons jugadors, un golejador com va ser Villa. Però, després, arriben moments: el penal de Cardozo, la pilota de Robben que treu Casillas, la final, no perdonar en el moment clau… El futbol és així i, en aquest nivell, encara més. Moments en què la sort cau del teu costat o ets fora. De fet, penses en l’europeu d’Àustria, amb Luis, el dia dels penals contra Itàlia, que va ser veritablement el dia que va canviar tot, i saps que al final són detalls. Ja ho va dir Cruyff. Tinc molt present aquell dia dels penals contra Itàlia, perquè allà vam començar a guanyar-ho tot. Ens va fer creure. Vam trencar la història d’Espanya. Vam portar el futbol espanyol on es mereixia i no apareixia des del 1984. Vam tenir el punt de sort que no van tenir ells en aquella falta de Platini i en què abans es fallava en la tanda de penals; Cesc la va ficar. És com Indiana Jones amb el sant grial. Apa, ja hi érem. I això va durar sis anys en què ho vam guanyar tot.

És clar. Però va ser injust arribar a la pròrroga amb un empat. Vam jugar molt millor que ells, tot i que ens van clavar un munt de puntades de peu. I vam tenir més ocasions: una de Ramos, una de Villa, una de Cesc... Jo, al camp, no m’ho podia creure. En el descans de la pròrroga els vaig dir: “Nanos, que som un més, que no podem jugar-nos-la en els penals. Feu el favor de fotre un gol, collons.” Va haver-hi un moment en què només pensava per on tirar el penal. Però va arribar el moment en què vam sortir des del darrere tocant, vam eliminar holandesos a cada passada i, al final, allà es va quedar Andresito i va arribar el gol.

La foto amb la copa. En aquella foto sempre sortien els brasilers, els alemanys… Jo sempre pensava: “Quina sort té Cafú de ser brasiler.” L’endemà, quan ja vaig veure la foto, vaig pensar: “Ja està, ja no només guanyen els brasilers.” Moltes vegades recordo Marchena aquells dies dient-me: “Màquina, aquesta cal agafar-la, eh?” I la vam agafar. Al final, sortim a la foto amb la copa. No podíem fallar, i no vam fallar.