En certa manera, sí, perquè era la intenció que tenia des de feia uns mesos. Vaig tenir una sensació d’alleujament quan ho vaig transmetre als fills i a la família. La sensació d’alleujament també va aparèixer després de la roda de premsa. Poc després, la sensació va ser de cansament. Amb el pas dels dies, la sensació és molt satisfactòria. Estic aclaparat amb totes les mostres d’estima que he rebut, de gent coneguda i de gent que no em coneix. Va ser una alegria que l’altre dia vinguessin companys a escoltar-me.

L’explicació és molt clara: és una malaltia degenerativa de tipus neuromuscular. Hi ha molta varietat dins els diagnòstics. En el meu cas, m’afecta els músculs de les extremitats; la degeneració és lenta i destaca per la falta de força i habilitat. La progressió arriba un moment que paralitza el teu cos, però la teva ment continua funcionant al cent per cent. Algú pot pensar que és difícil de portar perquè ets conscient del que et passa, però jo m’agafo precisament a això, a saber que tindré el cap perfectament per poder continuar ajudant.

És anterior a la meva etapa a Girona. Fa cinc anys que vaig visitar neuròlegs perquè tenia moltes rampes, que eren molt més intenses quan volia descansar a la nit. El sistema nerviós continuava funcionant i l’activació era tan gran que es produïen espasmes. Em llevava deu o quinze vegades a la nit i no podia descansar. Però no passava d’això. Quan vaig sentir falta de força, hi poso data: quan estava entrenant a Vigo, l’estiu del 2018. No era visible per a la resta de la gent, però sí per a mi. Vaig perdre mobilitat al dit de la mà esquerra. L’estiu passat, ja va ser en un dit del peu, i anava coix. Em vaig posar una pròtesi de maluc en marxar del Barça i molts em preguntaven si era per aquesta operació. Jo ja deia que això no hi tenia res a veure. A Girona el doctor Rojas ja m’ho va diagnosticar.

No vaig dir-los res. El doctor em va animar a continuar entrenant perquè la progressió era lenta. I com a entrenador no necessites la capacitat física al cent per cent. Aquells mesos vaig assumir que la feina m’estava ajudant. Tenia una feina maca i un projecte molt il·lusionant al davant. Després de l’etapa en el Girona sí que vaig decidir prioritzar la salut.

Quan et diuen el diagnòstic, és clar que tens dues opcions, i no només jo. Tens un dubte: i ara què fem? Em centro a pensar en el que no puc fer o accepto que això és part de la vida i què puc fer per tirar endavant. I escullo la segona opció. La vida que hem portat els esportistes d’elit és una muntanya russa, amb molts canvis i moltes incerteses. Potser per això estava més preparat per assumir aquesta notícia. Sabia que alguna cosa greu passava, n’era plenament conscient.

Aquesta mentalitat, sense cap dubte, m’ajuda. Vull ser un mirall per als meus fills i la meva dona, però pensant a condicionar-los el mínim possible. Si em veuen fort ja els ajudo a fer que l’impacte sigui menor. El pensament positiu és el meu millor aliat. No vull condicionar la gent que m’estimo. Entenc que altres pacients hagin reaccionat d’una manera diferent a la meva. Tenim la mateixa malaltia però som persones diferents i ens condiciona molt el context. Jo he tingut moltes circumstàncies que m’han ajudat a afrontar-ho amb optimisme.

Ja aquests dies que he rebut milers de mostres d’estima de gent coneguda; que sàpiguen que tots els que s’han preocupat per mi és una injecció d’energia continuada. Agraeixo moltíssim tot això. Sé que el que vindrà em condicionarà a mi i en fases del futur condicionarà la meva família. Hauré d’aprendre a deixar-me ajudar perquè no podré fer coses del dia a dia perquè el meu cos es paralitzarà. Soc conscient del que ve, però intento no pensar-hi gaire ara. Vull pensar més en el dia a dia. Viure amb la màxima intensitat. Això és un missatge per a tothom. Disfrutem el present. El que té família, que disfruti dels fills; el que té feina, que també ho faci i que cada dia vulgui fer-ho millor. Que la gent no esperi a ser feliç. Que no pensin ni en el passat ni en el futur, que ho facin en el present.

És una malaltia difícil de portar i molt complicada, i també molt cara. No pot ser que en el segle XXI a Espanya, un país collonut, hi hagi gent que senti que és una càrrega econòmica per a la seva família. Paguem uns impostos perquè ens cuidin. Tots tenim dret a tenir una vida digne. Els recursos públics per als pacients d’ELA al nostre país són mínims. És com totes les persones que no havien cobrat res de la llei de dependència. Se’ns ha de trencar el cor. La llei de l’eutanàsia em sembla un dret fantàstic, però els pacients d’ELA el que diem és que volem tenir una vida digna i no estar condicionats per un tema econòmic.

Aquest és l’objectiu, sí. Això arribarà gràcies al magnífic personal sanitari que tenim, perquè puguin desenvolupar tot el seu talent per trobar solucions. Esperem que en el futur el nombre de fitxatges sigui de zero. Hem de sensibilitzar i hi ha gent que pot ajudar. Amb el pas dels anys t’adones que tens molta voluntat d’ajudar. Que donar i ajudar et dona molt més que no pas rebre o esperar rebre.

Aquesta malaltia té un històric de més de 100 anys i encara no s’ha trobat solució per curar-la o parar-ne la progressió. Hi ha molta gent amb molt coneixement a Espanya, a Europa i al món, i hem de trobar la manera de trobar aquests recursos i que tinguin la potència perquè els investigadors trobin aquestes solucions. Els hem de donar els recursos. Aquest impacte no s’ha de quedar aquí. S’ha d’ajudar els que busquen com trobar solucions, perquè aquesta malaltia no entén de països, ni d’ideologies, ni d’estatus socials.

Sí, molt. Per això ho porto com ho porto. No tinc res a retreure’m i tinc la consciència tranquil·la. He fet en cada moment el que em venia de gust i volia fer. Amb menor o major èxit he fet efectius els meus somnis, m’he tirat a la piscina quan calia.

I tant! Va ser una etapa que, per tots els èxits que van venir després, potser en la memòria de la gent no està valorada en la seva justa mesura. El grup liderat per Rijkaard i al vestidor per Ronaldinho van ser claus per canviar el club. Veníem d’èpoques de patir, i ells van ser vitals per canviar-ho. Van ser anys fantàstics. I personalment, el Frank és una de les persones que més m’han influït. M’agrada molt com ho feia tot. Li explicaré una cosa perquè vegi com era. A Eusebio i a mi podríem dir que ens va posar el club, i ell ens va tenir una confiança plena sense que ens conegués. Ell podia haver dubtat i pensar que érem gent que el club posava per controlar i saber què feia. Al cap de tres mesos li ho vaig agrair. I ell em va dir: “Juan Carlos, no us heu aprofitat de mi, jo m’he aprofitat de vosaltres per conèixer l’essència del club i la ciutat. M’heu ajudat en tot el procés d’adaptació, perquè fos més ràpid.”

Així és. Era un gran equip en noms, en la gestió i en el dia a dia. Em va marcar egoistament el que vam fer com equip i també en l’aspecte personal. Tenia més de vint anys experiència, havia guanyat la Champions, però com treballàvem en l’aspecte ofensiu va ser com descobrir una manera transgressora de com voler atacar. Guardiola em condiciona totes les experiències posteriors com a entrenador. A Sòria volia demostrar que podíem jugar com el Barça, i en certa manera crec que ho vaig aconseguir, amb les lògiques diferències. Amb aquell Numància del 2010/2011 vam donar espectacle, vam fer molts gols i també en vam rebre per com jugàvem.

Tenim bon feeling l’un amb l’altre. Hem viscut experiències molt poc positives, però segur que ens han enfortit. Que ens han ajudat. Sobre aquella etapa tinc la sensació que sí que s’ha valorat, per molt que es digui. Veníem d’una etapa, la de Guardiola, de molt èxit i amb el joc de passades curtes i de tenir el rival tancat al seu camp, però no sempre hi eren Xavi i Iniesta. Hi havia dies que jugaven Touré i Keita. Però la idea era la mateixa. Amb el trident és clar que jugàvem més ràpid. Eren molt bons amb espais i sense. El Barça de Luis Enrique va ser molt avançat i molt efectiu. De les tres Champions que he guanyat, la del 2015 és la que no hem tingut mai el factor sort en cap eliminatòria. Vam guanyar-la imposant-nos als campions de les grans lligues.