Miri, jo he estat a la tribuna del Camp Nou acompanyat del meu pare, el meu fill i el meu net. Som moltes generacions de culers a casa meva. Fer una cosa així posa la gallina de piel, com diria el Johan.

Va ser diferent. Hi havia aquella por: les mascaretes, les distàncies de seguretat, les analítiques per saber si estàvem infectats... Però al segon dia ens vam acostumar als protocols. Aquesta feina, un cop t’hi poses, és com anar en bicicleta.

Crec que sí. Poden extrapolar el que suposa el Barça, que, certament, és més que un club, per emocionar-se. L’himne, els colors blau i grana, Cruyff, Maradona, Messi… poden fer que una persona recuperi el seu sentit de la vida. A més, hi ha altres connotacions en la pel·lícula que també poden emocionar, com ara la neta del meu personatge o la música.

A més de culer, és un senyor a qui li ha tocat viure una tragèdia familiar. Conviu amb la seva neta i la relació generacional que mantenen desperta una emoció especial. Ella, a través del Barça, és capaç de recuperar el seu avi.

Ara mateix, em mantinc fidel a aquests nois que m’han donat els millors anys de la meva vida com a aficionat del Barça. He viscut molts anys de sequera de títols i em resisteixo a disparar contra Messi, contra Piqué, contra Busquets… No puc. Això sí, fa tres anys que penso que han de canviar les coses i espero que canviem de cicle sense perdre el que hem conquerit en els últims anys. I això és que ja no som un equip perdedor.

Desorientat i perdut. Les circumstàncies de la pandèmia no ajuden. De fet, crec que no es pot concebre el futbol sense públic. Com deia Vittorio Gassman: “Un attore, due spettatori: il teatro.” [Interpreta] No puc suportar tota la part del futbol que té a veure amb l’Íbex 35. No s’havia d’haver continuat amb aquest circ. Noi, estic desanimat. La segona part de l’últim partit no la vaig veure! Fins que la gent no torni als estadis, no tinc cap motiu per a l’optimisme.

Sí, per respecte als meus jugadors.

Soc un mercenari, i aquest any seré del Girona, sí. Com abans he estat del Valladolid, del Caja San Fernando, de la Penya… Interiorment, però, sempre soc del Barça. Estic molt content que el Marc Gasol hagi confiat en el Carles, el meu fill. En aquest cas sí que soc optimista, perquè crec que en els tres anys de contracte que té, el Carles podrà retornar el Girona a la lliga ACB. Ell, a més, està molt content perquè està a una hora de cotxe de casa seva.

És que jo soc dels badalonins del Barça. La Penya, en tot cas, és un sentiment molt arrelat a Badalona, com els micacos i els badius. I a la Penya me l’estimo, però és que jo era del Sant Josep i del Círcol.