El Camp Nou va viure ahir el clàssic més estrany de la història. Un clàssic sense públic és menys clàssic. I el d’ahir va ser el primer jugat a porta tancada. Un clàssic sense cent mil espectadors cantant, cridant i pressionant el rival és menys clàssic, per molt que el Barça preparés càntics gravats que van sonar per la megafonia abans de l’inici del partit. Va ser el primer clàssic del coronavirus. La pandèmia ha provocat que s’hagi passat del clàssic de fa un any, amb l’estadi bullint i els voltants del Camp Nou plens de gom a gom de catalans convocats per Tsunami Democràtic demanant la independència, a un partit sense ambient. Ni a l’estadi ni als voltants, amb els bars tancats i les trobades de més de sis persones prohibides.

Tampoc els equips passen el seu millor moment. El Barça, reconstruint-se esportivament després del 2-8 de Lisboa i passant una profunda crisi institucional. Amb un vot de censura a què s’haurien de sotmetre el president Josep Maria Bartomeu i la seva directiva d’aquí a una setmana i que la junta intenta ajornar per guanyar temps emparant-se amb l’evolució de la pandèmia.

Allà, a Madrid, mai es parla de la institució. Florentino Pérez és intocable. N’hi hauria per escriure un llibre, sobre la seva gestió, però tothom calla. El focus es fixa en el futbol. I Zinedine Zidane arribava qüestionat al clàssic després de dues derrotes consecutives a Valdebebas. Cap fitxatge aquest estiu, alarmant falta de gol des que va marxar Cristiano Ronaldo i uns quants defectes més tenen els blancs, tots tapats per la lliga que van guanyar el curs passat amb l’ajuda del VAR i també del Barça. Exactament com ahir.

El clàssic no va tenir ambient però sí un inici apassionant. Ja des de l’alineació proposada per Ronald Koeman. Havia dit l’holandès que no mirava mai l’edat i l’experiència d’un jugador i sí l’estat de forma. I va deixar Griezmann i Sergi Roberto a la banqueta, i va donar entrada a Pedri i Dest. La joventut al poder. A més, variació tàctica, amb Ansu Fati jugant de davanter centre i Messi al darrere, i així podia l’argentí aparèixer per on volgués. Qui sempre apareix per on vol és Benzema en el Real Madrid. El francès no és un davanter centre. Participa molt en la construcció del joc i és moltes vegades un jugador indetectable per a la defensa rival. Va jugar entre línies en una de les primeres jugades del partit. Ni els centrals ni Busquets ni De Jong el van detectar. Va rebre la passada de Ramos i va habilitar Fede Valverde, que arribava per sorpresa. Només s’havien disputat cinc minuts i el Real Madrid ja guanyava. Ningú recordava ja els dos ridículs contra el Cadis i el Xakhtar.

Els de Koeman, però, van reaccionar ràpid i van empatar només tres minuts després. Clàssica passada de Messi a l’espai per a Alba, cursa del català, que tornava a l’equip ja recuperat d’una lesió muscular, centrada i gol d’Ansu Fati, que sempre és allà on han de ser els golejadors, com ho estava Raúl quan jugava en el Real Madrid.

La passió no es va mantenir durant tota la primera part, amb els jugadors accelerant i desaccelerant. Lògic quan no et veus empès pel públic. Això sí, en els moments d’acceleració, perill. Va passar cap a la meitat de la primera part. El Barça combinava bé per dins. Amb Ansu, Coutinho, Pedri i un Messi molt participatiu. En una d’aquestes jugades, l’argentí, que ja havia rebut un parell de patacades de Casemiro, va deixar assegut Ramos, però va aparèixer Courtois quan des de la banqueta ja es cantava el gol. I en la jugada següent, la mateixa situació a l’altra porteria. No elabora el Real Madrid el joc com el Barça. Ho fan més senzill, els de Zidane. És un altre estil. Amb dues passades van estar a punt de marcar el segon. Neto ho va impedir amb una gran intervenció després d’una rematada de Benzema des del punt de penal. El francès havia rebut una extraordinària i precisa passada de Kroos des de la banda esquerra, la que més va explotar el Real Madrid amb Vinicius i Mendy. Com el Barça, amb Jordi Alba, Coutinho i a vegades Ansu Fati.

La segona part va començar bé per al Barça i especialment per a Ansu Fati, fins que entre Lenglet, Ramos i Martínez Munuera la van posar favorable al Real Madrid. Dues oportunitats molt clares van tenir els blaugrana en els primers nou minuts, les dues amb protagonisme d’Ansu Fati. La primera la va acabar ell mateix amb una rematada creuada que va llepar el pal. La segona, una gran centrada del jove jugador del planter que no va saber aprofitar Coutinho, rematant de cap a la xarxa lateral de la porteria de Courtois quan estava tot sol.

I poc després va arribar la jugada que va decidir el clàssic. Servei de cantonada i caiguda de Ramos. Avís de la sala VAR a Martínez Munuera, l’àrbitre debutant que va veure la jugada, i assenyala penal de Lenglet al capità del Real Madrid. Penal rigorós per enganxada de la samarreta del central francès. Dels que abans no s’assenyalaven però que amb el VAR es xiulen tots. Neto va aguantar, però l’infal·lible Ramos no va fallar.

Quedava molt, però aquest Barça jove i en construcció va ser incapaç de reaccionar per segona vegada. Es va aturar en sec. O el va saber aturar el Real Madrid. Pedri participava poc, Coutinho havia desaparegut i Ansu i Messi havien baixat el nivell. Va trigar molt Koeman a moure la banqueta. No va fer canvis fins al minut 81. Tres de cop. Trincão, Griezmann i Dembélé al camp. I com ja va passar a Getafe, l’equip es va partir i desordenar. I les oportunitats van ser dels blancs. Neto va impedir dos gols cantats, a una doble rematada de Kroos i a un xut de Ramos. No va poder evitar el de Modric, després d’una sortida dolenta seva, que sentenciava el clàssic.

Segona derrota consecutiva a la lliga, tercer partit seguit sense guanyar. Vuit punts perduts de quinze disputats. Molts. La il·lusió dels primers dies s’apaga. Caldrà veure la paciència que es té en el projecte.