Amb Zlatan Ibrahimovic mai va arribar a sintonitzar el mateix canal futbolístic. A un campió del món com David Villa li va costar establir una relació estable i fins i tot Antoine Griezmann, algú que ha arribat a autoproclamar la seva candidatura a seure a la mateixa taula del més gran, camina divagant d’estadi en estadi sense acabar d’entendre els codis de joc de Leo Messi.

Noms de llegenda i al mig el d’un postadolescent que de sobte és capaç de fer fàcil allò que per lògica hauria de ser-ho, però que al llarg dels anys ha deixat exemples que no ho és tant. Amb tan sols un grapat de partits a les seves esquenes, Pedri emana el futbol que necessita el 10, un joc que a vegades parla d’aprenentatges, de processos de maduració, de millora física, però que en casos com els del canari ens trasllada a l’essència més elemental: el talent. I Pedri el té, per decidir bé, per dibuixar la jugada justa, la que demana el partit, la que requereix Messi. Tan fàcil com una passada a dos tocs. Tan difícil alhora com una deixada d’esperó, sense mirar, perquè aquell futbolista majúscul que a vegades infon un respecte que du el company a l’error acabi acompanyant la pilota a la xarxa, quasi sense esforç. “He sentit com em parlava”, va justificar Pedri després de deixar una de les seves primeres pintures amb Messi, un futbolista a qui admirava mentre creixia, com mig planeta. Només a ell, però, el 10 va assenyalar amb una passió que semblava perduda, que qui sap si durarà amb el futur de l’argentí enlaire, però que de moment ha encès un foc que semblava convertit en cendra.

“Abans del partit pensava que ja seria mala sort que, just el dia que torno a entrenar-me, Messi exhibís la seva millor versió”, argumentava a la sala de premsa de San Mamés el nou tècnic de l’Athletic, Marcelino García Toral. “Però va passar”, lamentaria després del partit l’asturià, entregat al retorn d’un Leo Messi que a la Catedral, un estadi que no se li acabava de donar bé, va comandar les operacions del Barça i sobretot va recuperar l’ullal perdut, marcant dos gols, deixant la pilota tatuada al pal d’Unai Simón i sobretot exhibint una connexió futbolística amb Pedri que ha de ser el pilar mare sobre el qual Koeman, enmig de les runes d’un Barça confós, ha de tornar a edificar. “Els bons sempre s’entenen”, havia reivindicat fa uns dies el neerlandès, i encara que alguns precedents el desmenteixen, la màxima sí que confirma que Pedri ho és, un futbolista que s’equivoca poc –a San Mamés va completar un 90% de les seves passades– i que a sobre fa de la senzillesa un valor incalculable. “Per com és el futbolista canari i per la formació que sol tenir, en què quasi tot es basa en l’associació, és normal que Messi se senti còmode jugant amb Pedri”, simplifica Suso Hernández, entrenador de les categories inferiors de Las Palmas i que, malgrat el canvi dràstic, comprèn els bioritmes que està exhibint el jove futbolista canari: “Cal pensar que Pedri amb 15 anys ja jugava contra homes. I tot el que fa al terreny de joc és un reflex del seu caràcter. És tranquil i això el porta a decidir bé. Quan la majoria de futbolistes de la seva edat pequen d’ansietat i és el temps el que els va fent millorar, ell té una maduresa que no és normal i que l’està portant a ser comparat amb futbolistes que van fer eclosió amb 25 o 26 anys”, tanca un dels seus mentors sobre un futbolista que ha enamorat Messi per la seva capacitat innata per a l’associació i per jugar a un esport que Suso coincideix que encara l’ha de definir: “Ell és un 10 de tota la vida, però la seva intel·ligència el porta a adaptar-se. Sap diferenciar molt bé el terreny de la sortida de pilota del de la definició, per això pot jugar uns metres més enrere. A més, és treballador i té desequilibri per jugar a la banda. Només el temps pot dir cap a on s’acaba de definir.”