Quan Luis Enrique va anunciar, fa uns dies, que Mikel Merino no figurava entre els citats per a l’aturada de seleccions que comença a partir de demà, a Sant Sebastià es va esbossar un somriure. Per fi, descans. Una treva per a un futbolista que, des que va començar la temporada, no ha fet més que acumular quilòmetres a les cames. En total, 2.882 minuts per convertir-se en el futbolista de camp de la Real Sociedad que més al límit està portant el GPS i només superat pel porter Álex Remiro (3.270) en temps sobre un terreny de joc.

A les venes de Merino, però, queda l’esperit dels seus orígens en l’Osasuna, club guerrer com pocs i en què va agafar el relleu del seu pare, Miguel, també futbolista del club navarrès entre finals dels vuitanta i principi dels noranta. “En Mikel té aquest esperit de treball i de brega que és tan característic, però també una qualitat tècnica fora de dubtes que fa que pugui jugar en un equip de toc com la Real Sociedad sense cap mena de dubte. Per mi, acabarà al Barça o al Madrid”, sorprèn Enrique Martín Monreal, figura icònica de l’Osasuna i que a la banqueta d’El Sadar va tenir la possibilitat de dirigir-los a tots dos, tant el pare com el fill. “També conec a la mare, Maite, que també va ser esportista. Són una família molt assenyada, ideal per al desenvolupament d’en Mikel com a futbolista”, assegura Martín Monreal, que encara recorda com, durant la seva estada a l’Osasuna en segona divisió, va oferir la possibilitat de fitxar Mikel Merino al director esportiu d’un club francès: “L’Osasuna teia problemes econòmics i diria que eren dos milions el que havien de pagar. Però no es van decidir, i ara cada vegada que me’l trobo em recorda que es van equivocar.”

Futbolista de gambada però també d’associació, a Mikel Merino el va enfortir haver-se de guanyar la vida lluny de casa, primer a Dortmund i després a Newcastle. “Alguna vegada que havíem parlat per telèfon, estava frustrat perquè no jugava. Ja saps com són els futbolistes. Però jo li deia: «Estàs en un equip de Champions. Això vol dir aprendre, aprendre i aprendre»”, indica Martín Monreal sobre un futbolista eternament cotitzat per l’Athletic Club, però que ha acabat fent d’Anoeta el seu lloc al món. “Aquí està a un toc de cotxe de la família a Pamplona i té un club on ha tingut l’oportunitat de desenvolupar-se i demostrar el tipus de migcampista que és”, assegura un dels seus mentors, que, quan va veure que el cridaven per a la selecció espanyola sub-21, va apostar que no trigaria gens a debutar amb l’absoluta. I no va fallar. Ara, la seva aposta és vestir Mikel Merino de blanc o de blaugrana.