Noms, noms i més noms. En l’eterna recerca de l’equilibri entre individualitats i un col·lectiu sostenible futbolísticament, el París Saint-Germain torna al camí dels cromos, una pràctica habitual des que el capital qatarià va aterrar al Parc dels Prínceps l’any 2010, però que també s’havia vist atenuada en temporades recents, especialment sota la direcció d’un Thomas Tuchel que va entendre que el seu projecte futbolístic s’havia de recolzar sobre les espatlles de futbolistes com ara Neymar o Mbappé, però també de secundaris capaços de dotar l’equip d’una estructura tàctica que ajudés a sostenir el talent dels seus atacants. Així s’explica que, en les darreres dues finestres de mercat estival, les arribades a París hagin tingut sempre un caire més funcional que no pas mediàtic, amb futbolistes com ara Idrissa Gana Gueye, arribat de l’Everton al París per la porta del darrere, o un Ander Herrera que, alliberat del seu contracte amb el Manchester United, ha format part d’una segona unitat que va conduir l’equip parisenc fins allà on va tenir la conquesta d’Europa més a prop que mai, quan l’estiu passat, a Lisboa, va claudicar només per un gol contra el Bayern de Munic.

Quan semblava que el projecte del xeic tenia agafada la mida a la recepta, als vasos comunicants entre noms i col·lectiu, però, alguna cosa es va trencar entre Tuchel i el director esportiu, Leonardo, que ha fet tornar el PSG a la casella de sortida. Mentre que el tècnic alemany va ser el gran vencedor de la temporada i va construir un Chelsea campió d’Europa a còpia de ser un equip amb bons futbolistes però sobretot amb una estructura tàctica impenetrable, el París Saint-Germain va naufragar en pràcticament tots els fronts: va caure contra el Manchester City a Europa i, sobretot, va ser incapaç d’aguantar el ritme del sorprenent Lilla en la Ligue 1.

Si fa dues temporades el PSG de Tuchel va conquerir el títol caient tan sols tres vegades en el seu campionat, el curs precedent, iniciat pel tècnic alemany i heretat posteriorment per Mauricio Pochettino, va deixar un bagatge de vuit derrotes per al conjunt de la capital i va obrir una bretxa en el projecte que ha retornat el club als seus instints més primaris de sacsejar el mercat mundial amb incorporacions que tornen a posar el seu projecte en una òrbita gairebé prohibitiva, i en la qual Leo Messi exercirà de centre de gravetat sobre el qual ara Pochettino haurà d’intentar buscar nous equilibris. Futbolístics i també de vestidor, i que comencen des de la porteria, on a la presència d’una figura contrastada com la de Keylor Navas, el club ha decidit afegir-hi un dels porters amb millor projecció del planeta com és Gianluigi Donnarumma, lliure de contracte però amb el peatge d’haver de pagar els honoraris de Mino Raiola, en un procés similar al que el club ha seguit amb Messi, amb Sergio Ramos i amb Gini Wijnaldum, que quan semblava destinat a convertir-se en futbolista del Barça després d’acabar contracte amb el Liverpool, va acabar canviant el seu vol davant una oferta de sou tres vegades superior del PSG.

Sense un mecanisme similar al del límit salarial que estableix la lliga (a França només hi ha un organisme que s’assegura que el club pugui pagar els salaris que signa, i per al PSG això mai serà un problema) i en espera del que pugui passar amb Kylian Mbappé, el conjunt parisenc torna a alinear un seguit d’estrelles indiscutibles per separat, però caldrà veure com sonen totes juntes sobre un terreny de joc. Pochettino, que en la seva primera temporada va acabar apostant en els partits importants per un 4-2-3-1, amb Verratti al davant del doble pivot i amb Di María acompanyant Neymar i Mbappé, semblava disposat, segons algunes cròniques a França, a fer evolucionar l’equip en un sistema de tres centrals, sumant Sergio Ramos a Marquinhos i Kimpembe i aprofitant la conjuntura perquè agafés volada Achraf Hakimi, fitxatge més car de l’estiu al club (80 milions d’euros) i que en l’estrena contra el Troyes ja va ser autor d’un gran gol.

L’arribada de Messi a París, tan sobtada com il·lusionant, modifica ara el panorama per al tècnic de Murphy, que incorpora la joia de la corona, el futbolista més gran de tots, a una col·lecció que caldrà veure si encaixa sobre un mateix tapet.