El toc i la classe són herència inequívoca del seu pare, Fran González, llegenda del Deportivo de la Corunya. La perxa, en canvi, presenta un futbolista d’una fisonomia diferent, que d’origen semblava predestinat a seguir l’estirp de jugador menut dels que se solen forçar a la Masia, talentós i intel·ligent entre línies, però a qui el pas per l’adolescència i una estirada inesperada han dut a tocar del metre noranta, en una complexió que l’ha anat allunyant del perfil que representaven Xavi i Iniesta per acostar-se cada vegada més al de Sergio Busquets.

De fet, el debut de Nico González (la Corunya, 2002) al Camp Nou va ser representatiu del que al club, al Barça, s’intueix ja com el que ha de ser un relleu generacional que tard o d’hora ha de començar a cristal·litzar. Busquets, amb 13 temporades a l’esquena, traient-se el braçal de capità per donar l’alternativa a un futbolista que en l’últim tram de la seva formació ha après a jugar en l’ofici del 4, aquell que en el seu dia va catapultar Pep Guardiola i que ha sublimat el migcampista de Badia en el millor Barça de la història. Un ofici que reclama valentia i personalitat en la sortida de pilota i agilitat mental per, amb el camp de cara, activar els futbolistes més avançats. I tot, sota la mirada de 100.000 persones que saben des de l’era Cruyff que aquest futbolista que marca la frontera entre defenses i atacants reclama una sensibilitat especial per al joc. En el seu debut, la pandèmia va fer que Nico només hagués de conviure amb la pressió de 20.000 aficionats atents als seus primers moviments. Però l’escenari, igualment, exigeix. “El Camp Nou impressiona moltíssim”, reconeixeria el futbolista gallec després del partit. I encara més quan, poc després d’entrar, Mikel Oyarzabal va posar una pilota a l’escaire de la porteria de Neto que feia que la Real Sociedad estigués a un pas de convertir el que havia estat un partit convincent de l’equip blaugrana en una decepció. Però, lluny de deixar-se contagiar pel pànic i per la decepció d’haver comès la falta, encara que de manera molt rigorosa, del 3-2, Nico González va fer la cosa en què que ha invertit tota una vida, per la qual ha lluitat des que era un nen i que l’ha dut partit rere partit a les tribunes del Camp Nou a fantasiejar amb el que seria estar un dia sobre el verd. “Nico està perseguint un somni, ha renunciat a ofertes molt poderoses per, algun dia, poder triomfar amb la samarreta del Barça”, ha confessat en més d’una entrevista el seu pare, Fran. I el dia va arribar diumenge. I aleshores, al petit de la casa no li va tremolar el pols, capaç de gestionar amb intel·ligència i simplicitat totes les seves incursions en el partit. En un moment de pressió màxima, va tocar sis pilotes. Totes sis, però, van acabar als peus d’un company. Just el que volia el partit, seguretat en la passada i refredar la efervescència d’una Real Sociedad que anava creixent.

Del “Qui és aquest rosset?” que va exclamar la primera vegada que el va veure, segons ha publicat La Voz de Galicia, quan Nico encara era Juvenil, Ronald Koeman ha passat a tenir-lo ja en plans de present, un futbolista que li agrada i que compleix un perfil que a la plantilla no tenia definit més enllà de Busquets. A Miralem Pjanic, que a la Juve sempre va jugar de mig centre, mai se l’ha cregut. Ubicar-hi Frenkie de Jong implica tallar les ales a un futbolista que és una ànima lliure en l’anada i tornada i tampoc Sergi Roberto és un futbolista especific. En un rol on el seu dia es va assenyalar Sergi Samper com l’hereu legítim i en què hi ha hagut altres candidats de la Masia com Oriol Busquets o Jandro Orellana, sembla ara que qui està a prop d’acceptar el repte és Nico González, algú que per sobre de tot vol ser futbolista. “S’adapta al que li demanis, mig centre, interior, central, lateral… ell el que vol és jugar per millorar”, va dir el curs passat García Pimienta, tècnic que li va donar un darrer gir al filial. “Es cuida molt, du una vida molt sana i té claríssim que el seu objectiu és arribar a dalt”, va dir en una entrevista a Onda Cero.

Nico González, fill de futbolista com en el seu dia va succeir amb Sergio Busquets, ja ha arribat. Li falta el més difícil, mantenir-se. Però té a casa el referent per mantenir-el cap sobre les espatlles i el joc de peus que reclama el Barça en un moment en què la falta de recursos obliga a mirar avall una vegada més, a redescobrir-se com a institució.