La meva primera columna a L’Esportiu la vaig dedicar al 10, i avui, després de més de noranta articles, hi torno. En aquell primer parlava de Borja, que acabava d’heretar el número i la responsabilitat que representa la seva iconografia.

Ni Borja ni tan sols Messi el van rebre d’entrada, segurament perquè quan el portes a l’esquena s’espera de tu ser diferencial. Míchel en roda de premsa ja va alertar que la càrrega icònica del número afegia una pressió innecessària a Asprilla, una pressió que se suma al preu del seu traspàs i a l’ombra allargada de Savio. De Savinho, només n’hi ha un, i de Yáser, estic segur que també.

Ara hem d’esperar que el ritme de pilota millori, que guanyem regularitat, que s’acabin les lesions, que connecti amb els companys i que les diagonals de fora a dins conduint li permetin filtrar passades i acabar-les amb el bon xut que té. També li haurem de demanar que s’atreveixi a encarar el lateral i a arribar a la línia de fons.

Tot i aquest inici una mica dubitatiu, els problemes al turmell i el llenguatge corporal ple de tensió que li veig quan entra a jugar, tinc la confiança que acabarà explotant i que veurem aviat el jugador especial que intuïm en alguns detalls. Aquest any tot és nou i no només ell carrega amb galons que potser li van massa grans. Ha de fer un pas endavant i merèixer els mèrits d’aquest 10, un dorsal que encara que aquest any no el lluís a l’esquena, estic segur que l’heretaria tard o hora.