Madrid fa aflorar el cigalero que Joan Laporta porta a dins. Quina gran paraula... Concepte laportià per excel·lència. Però és així. La ciutat desperta la seva versió més entremaliada. Ho vam veure en la seva màxima expressió durant la precampanya electoral amb la famosa lona i ho vam tornar a veure ahir en les hores prèvies al partit que el Barça va jugar al Wanda Metropolitano. Perquè només dins del paradigma de cigalero es poden entendre les seves declaracions i la ratificació de Koeman en el càrrec. Juganer, Laporta. Trapella. Però un joc pervers en aquest cas. Perquè sincerament resulta complicat trobar una explicació lògica a les seves paraules i a aquest nou gir de guió. La defunció de Koeman tenia escenari i dia establerts. El duel contra l’Atlético havia de ser el seu últim partit com a entrenador del Barça. Però aleshores apareix Laporta i gira la truita. Difícil d’entendre, bàsicament perquè fa dies que l’entorn viu amb el ventilador engegat, amb noms i més noms en la llista de substituts. Alguns dels quals, filtrats des de dins. Koeman estava sentenciat. El club havia generat el context. Aleshores surt Laporta i diu que Koeman continuaria fos quin fos el resultat contra l’Atlético. Sorprenent. Caldrà veure ara quin és el grau de veracitat d’aquestes paraules. La derrota al Wanda, en tot cas, no suma.

Més enllà del missatge sorprenent del president, el partit del Barça al Wanda serveix per constatar de nou una realitat: l’abisme futbolístic que hi ha ara mateix entre l’actual campió de lliga i un Barça que ha perdut talent i galons. Hi ha una gran distància entre aquest Barça i l’actual Bayern, i també entre aquest Barça i l’actual Atlético. Dos equips molt més treballats i amb plantilles a hores d’ara molt més bones que la del Barça. La vida.

Després d’un plantejament de partit discutible a Lisboa, Ronald Koeman va recuperar ahir la idea del dia del Llevant, amb Gavi i Nico al mig del camp i línia de quatre amb Mingueza, Piqué, Araujo i Dest. El pla de partit va sortir bé fins que João Félix el va desactivar. El portuguès va fer molt mal per la banda esquerra, associant-se amb Lemar i Suárez.

El Barça va saltar a la gespa atrevit, dominant la pilota, sense complexos. Com si la tragèdia del dia del Benfica no hagués existit. Va ser un equip valent en els primers 20 minuts de partit. Però aquest Atlético no pateix cedint la iniciativa al rival. Al contrari. S’hi troba còmode. Simeone tenia un pla i l’Atlético va matar el Barça en les transicions. La condemna del Barça, de nou, la seva feblesa a les dues àrees. A dalt gairebé no va generar perill real. Oblak va viure relativament tranquil. L’entrada d’Ansu en la segona part no va servir per sacsejar aquest cop l’equip. El 10 del Barça va tenir uns 30 minutets. De mica en mica.

Koeman havia lamentat el dia del Benfica les clares oportunitats de gol malbaratades per Luuk de Jong i companyia, però ahir el Barça ni tan sols va generar perill. En la primera meitat tot va quedar resumit en un xut de Coutinho que va sortir fregant el pal després d’un mal refús de la defensa de l’Atlético. En la segona part, només aproximacions a pilota aturada. El recurs de situar Araujo a l’àrea rival en els últims minuts tampoc va servir.

Estèrils en atac i despistats en defensa. Perquè els dos gols de l’equip de Simeone van arribar en dos desajustos greus. Lemar i João Félix havien avisat en el primer quart d’hora de partit, i en el minut 23 va arribar la fuetada de Lemar. Gran acció individual de João Félix per eliminar Araujo ja amb el primer control, i associació amb Suárez, que va cedir per a la internada a l’àrea d’un Lemar que no va fallar davant de Ter Stegen. El primer gol va agafar el Barça descol·locat, amb Araujo a la banda i Lemar castigant pel mig. I el segon gol encara va ser més greu. El Barça va fer un mal balanç defensiu en una ràpida transició de l’Atlético, i Lemar i Suárez van quedar sols en un dos contra un davant un venut Piqué. Lemar va assistir l’uruguaià i l’ex-Barça va castigar Ter Stegen. Primer gol de Suárez contra el Barça des que va deixar el Camp Nou. Dolorós. Ell va demanar perdó, però és un gol que fa mal. Fa mal als ulls veure Luis Suárez castigant el Barça. Com faria mal veure Messi torturant els blaugrana en un hipotètic enfrontament europeu. Déu no ho vulgui.

També Antoine Griezmann s’enfrontava ahir amb el Barça. El francès va ser suplent. Simeone el va fer sortir en la segona meitat, però Griezmann podria jugar perfectament en aquest Barça, perquè desprèn la mateixa tristor cada vegada que trepitja l’àrea. No té l’instint voraç del seu col·lega de mate.

I si és estrany veure Suárez colpejant el Barça, més estrany encara va ser veure moltíssims mesos després un Wanda ple de gom a gom. Feia 574 dies que no hi havia aforament complet al Wanda. A totes dues imatges, ens hi haurem d’anar acostumant de mica en mica. La segona és naturalment benvinguda, perquè el futbol necessita els aficionats, però la primera imatge fereix.

Primera derrota del Barça en la lliga. Aquesta, previsible. I ara, quinze dies sense futbol en l’horitzó. Amb Koeman ratificat quan ja tenia l’esquela escrita. De bojos.