L’aposta per Xavi s’explica des de molts prismes. N’hi ha un de primordial que tothom sap sobradament: l’estil. Xavi ha estat el millor migcampista de la història del Barça i qui millor va saber interpretar damunt la gespa la idea futbolística proposada per Guardiola en un Barça que jugava com els àngels. És un garant de l’estil i de l’ADN Barça, i Laporta li ha donat les claus del Barça perquè l’equip guanyi i torni a jugar bé a futbol. Les dues coses. Però ara pesa més la primera. Guanyar era el gran objectiu en el derbi contra l’Espanyol perquè era fonamental iniciar la nova era amb una victòria, i vital era guanyar la gran final contra el Benfica. Paradoxes de la vida, un ferm defensor de l’estil com ho és Xavi vivint esclavitzat de la importància dels resultats en aquests primers capítols a la banqueta del Barça. Perquè, en efecte, contra el Benfica era més important el què i no tant el com. Guanyar implicava ser matemàticament equip de vuitens de final de la Champions. Guanyar implicava aparcar la Champions fins al mes de febrer. Calia guanyar tant sí com no, encara que l’equip no jugués bé. Això seria un sacrilegi en altres temps, però ara no. Ara mana el resultadisme.

Contra l’Espanyol, el Barça va guanyar amb un penal que va generar força controvèrsia, i contra el Benfica era vàlida també aquesta fórmula. Qualsevol fórmula, però guanyar. I no va poder ser. Xavi ha hagut d’afrontar una final tot just en el seu segon partit en el Barça, i l’empat deixa els culers amb un cos enrarit, perquè ara caldrà jugar-se les garrofes a Munic, que d’entrada sempre és un mal negoci. El Bayern ja està classificat per a la següent fase com a primer de grup i els més optimistes poden pensar que el Barça en l’última jornada es trobarà un rival tendre, amb rotacions, però això no lliga amb la mentalitat germànica. Cal ser realistes i el camí curt per accedir als vuitens passava per sumar els tres punts contra el Benfica. Lewandowski espanta més que Yaremchuk o Darwin Núñez. Aquest Bayern va fer tres gols al Barça de Koeman el mes de setembre i n’havia fet vuit al Barça de Setién.

L’empat i el diluvi van deixar remullats els culers, però l’últim tram de partit va ser d’aquests que fan aixecar el cul de la cadira. El barcelonisme va passar de veure’s classificat amb el gol d’Araujo en el minut 82, a veure’s virtualment eliminat quan Seferovic va quedar tot sol davant de Ter Stegen en el minut 93. Al final, ni una cosa ni l’altra. El rus Karasev va anul·lar el gol del central uruguaià per un fora de joc d’un pam –per uns instants tothom es va transportar a l’èpica del partit contra el Granada– i poc després Seferovic perdonava incomprensiblement un gol cantat en un contraatac del Benfica de dos contra un, que l’internacional suís va acabar enviant a fora per la desesperació de Jorge Jesús. Impagable la imatge del tècnic portuguès agenollat a la gespa maleint una errada que hauria deixat el Barça encara en una situació molt més límit, perquè el Benfica s’hauria situat segon en la classificació a falta d’un partit. Ara, almenys, el Barça continua depenent d’ell mateix. El 8 de desembre, gran final a Munic.

El Barça va fer moltes coses bé i una de malament: no marcar. El mal endèmic de tota la temporada. Yusuf Demir, l’escollit ahir per ocupar l’extrem dret, ho va tenir a prop en la primera meitat, però la seva rematada va estavellar-se al travesser. Va ser una rosca magnífica, que per l’execució i la posició va recordar a Messi. Una rosca que hauria escrit el mateix Mozart.

L’austríac va tenir la millor oportunitat de gol d’un Barça que en la primera part també va tenir part de fortuna. Primer en una salvadora aturada de Ter Stegen després d’una rematada a boca de canó de Yaremchuk a la sortida d’un córner, i després amb un gol anul·lat al Benfica perquè la pilota havia sortit per la línia de fons en la centrada prèvia. Encert de l’àrbitre assistent i ensurt gros per a Xavi.

L’aposta per un 3-4-3, amb Jordi Alba molt més avançat del que és habitual va sorprendre d’inici el Benfica. El Barça va ser millor en la primera mitja hora, però, els portuguesos van créixer en els últims minuts de la primera part.

La gespa estava molt ràpida per l’efecte de la pluja i la pilota corria com un dimoni. Més lent va estar Memphis. El neerlandès arriba fos als trams finals dels partits i contra el Benfica li va tornar a passar. Lent també en accions puntuals, com en una acció en què després de retallar bé a Vertonghen va veure com Otamendi el privava de rematar corregint bé en l’emergència.

L’entrada de Dembéle va ser la dinamita que necessitava l’equip. El francès reapareixia ahir després de la lesió i Xavi li va donar els últims vint-i-cinc minuts. Se’l va veure amb energia i capacitat de desbordar, però cap de les seves centrades va trobar un rematador prou hàbil. A aquest Barça li falta instint rematador. La millor va ser una rematada de cap de Frenkie de Jong després d’una pilota dolça de Dembélé, però el porter grec Vlachodimos va col·locar una gran mà per enviar la pilota a córner (67’). També Piqué va fregar el gol de l’èpica amb una rematada de cap que va marxar desviada (91’).

El Bayern ha perdut tres partits aquesta temporada (Eintrach, Mönchengladbach i Augsburg) i no és invencible. Però caldrà resar a la Moreneta.