El pri­mer record d’Abdes­sa­mad Ezzal­zouli (Beni Mellal, Mar­roc, 2001) que tenen a la Peña Ili­ci­tana Raval és que era una extensió del seu germà gran, Abdel­mad­jid, a qui sent un nen acom­pa­nyava als entre­na­ments cada set­mana. La seva és una història més de sacri­fici, d’una família del nord d’Àfrica que aban­dona la seva terra a la recerca d’una vida pròspera. La d’Abde, apa­rent­ment, no havia de ser dife­rent. L’entorn, el barri d’El Carrús, eti­que­tat a les notícies de manera recur­rent com el “més pobre d’Espa­nya”, en una zona en què crida l’atenció la diver­si­tat, far­cida de per­so­nes de naci­o­na­li­tat mar­ro­quina o roma­nesa. El seu pare, tre­ba­lla­dor en un magat­zem de fruita. La seva mare, poc pre­sent en la vida social dels seus fills. “Pot­ser l’he vist dues vega­des”, relata Raúl Rodríguez, ales­ho­res entre­na­dor d’un cadet i d’un ben­jamí a la Peña, tècnic del germà gran quan un dia se li va acu­dir pro­po­sar-li al mateix Abde de posar-se també a jugar. A pri­mera vista, molt caràcter, dri­blatge, però lluny de ser un pre­des­ti­nat. “Era pur nervi, jugava a dalt, de punta en un equip de fut­bol 7, i ja era dels que esta­ven molt a sobre dels defen­ses. El dri­blatge també el tenia, però no era allò que t’ado­nes que estàs davant un talent espe­cial. I després el vaig anar seguint i tam­poc era un juga­dor que des­taqués moltíssim”, relata Rodríguez. I, de fet, durant tot el procés de for­mació fut­bolística, l’Elx mai va posar interès en qui avui, en plena tran­sició fut­bolística, ha tret el cap amb el pri­mer equip del Barça per reve­lar-se com un fut­bo­lista de car­rer, dels que ja no en que­den, dels que juguen més per ins­tint que per for­mació. Algú que fins a l’edat de juve­nil no va cri­dar l’atenció d’un club com l’Hércu­les.

“Hi va haver un moment que Abde va fer un canvi físic bru­tal, espec­ta­cu­lar. Amb 15 anys o així va començar a fer gimnàstica i es va posar molt fort. No ho feia pel sim­ple fet de fer músculs, ho feia per millo­rar en el fut­bol”, des­criu Rodríguez. Per a Abde, la pilota va ser un mur de con­tenció con­tra les inclemències del car­rer: males com­pa­nyies i hàbits con­tra­pro­du­ents. Però, al mateix temps, el car­rer va ser la seva ban­dera, la que avui el rei­vin­dica com un fut­bo­lista dife­rent. “La rea­li­tat és que no és gens habi­tual, en aquest moment del segle, veure un fut­bo­lista així, que no ha tin­gut massa for­mació acadèmica. Però això li dona una manera de jugar molt genuïna; al final els juga­dors que han cres­cut dins del fut­bol de base d’un gran club tenen una forma de jugar molt més pau­sada. Abde té molt més aquest dese­qui­li­bri incons­ci­ent que fa que cridi encara més l’atenció”, asse­gura Manolo Díaz, que va ser l’entre­na­dor que a l’Hércu­les li va donar l’empenta per ser un fut­bo­lista impor­tant i cri­dar l’atenció del Barça.

Abde ha pas­sat en poc temps dels car­rers d’El Carrús a la gespa del Camp Nou, de les tar­des amb el seu germà gran –en té un altre de mitjà (Moha)– a enca­rar-se a fut­bo­lis­tes de pri­mera divisió. “Si ha arri­bat fins aquí, bona part de la res­pon­sa­bi­li­tat la té el seu germà Abdel­mad­jid, que sem­pre el va saber por­tar”, asse­gura Raúl Rodríguez. De família molt reli­gi­osa i amb un estret vin­cle amb les seves arrels, amb un Mar­roc a on solien tor­nar cada estiu i al qual ja somia repre­sen­tar com a fut­bo­lista, Abde rega­teja sense pen­sar i mira d’assi­mi­lar tot el que li està suc­ceint en poques set­ma­nes. “De sobte li estan sor­tint molts amics”, som­riu Rodríguez, que va veure amb certa impotència com les xar­xes soci­als cari­ca­tu­rit­za­ven la seva pri­mera entre­vista després d’un par­tit, en què a la pre­gunta de què li apor­tava Xavi va dei­xar anar un ingenu: “Pues ahí me has pillado.” “Però és nor­mal, és un noi que no està acos­tu­mat a aques­tes coses. Però estic con­vençut que un club com el Barça deu estar pre­pa­rat per aju­dar-lo i per cor­re­gir aquests dèficits que són deri­vats del fet que ell no ha cres­cut en un entorn de fut­bol de base d’equip impor­tant, on aques­tes coses estan molt cui­da­des”, asse­gura Manolo Díaz, que va ser res­pon­sa­ble del fut­bol de base del Real Madrid: “També fut­bolísti­ca­ment ha de cor­re­gir coses, apren­dre a jugar. Però tant de bo que les apren­gui sense per­dre aquest fut­bol tan seu de fut­bo­lista valent, que va cap enda­vant.” I és que havent jugat tan sols 481 minuts a pri­mera divisió, Abde ha com­ple­tat 53 dri­blat­ges, quasi la mei­tat que Vini­cius, que lidera el rànquing amb 1.518 minuts a les espat­lles. “Abde és una mera­ve­lla”, va pro­cla­mar Xavi sobre un extrem amb una genètica impròpia del fut­bol modern, algú que ha ves­sat la màgia del fut­bol de car­rer direc­ta­ment sobre els esta­dis de pri­mera divisió.