El primer record d’Abdessamad Ezzalzouli (Beni Mellal, Marroc, 2001) que tenen a la Peña Ilicitana Raval és que era una extensió del seu germà gran, Abdelmadjid, a qui sent un nen acompanyava als entrenaments cada setmana. La seva és una història més de sacrifici, d’una família del nord d’Àfrica que abandona la seva terra a la recerca d’una vida pròspera. La d’Abde, aparentment, no havia de ser diferent. L’entorn, el barri d’El Carrús, etiquetat a les notícies de manera recurrent com el “més pobre d’Espanya”, en una zona en què crida l’atenció la diversitat, farcida de persones de nacionalitat marroquina o romanesa. El seu pare, treballador en un magatzem de fruita. La seva mare, poc present en la vida social dels seus fills. “Potser l’he vist dues vegades”, relata Raúl Rodríguez, aleshores entrenador d’un cadet i d’un benjamí a la Peña, tècnic del germà gran quan un dia se li va acudir proposar-li al mateix Abde de posar-se també a jugar. A primera vista, molt caràcter, driblatge, però lluny de ser un predestinat. “Era pur nervi, jugava a dalt, de punta en un equip de futbol 7, i ja era dels que estaven molt a sobre dels defenses. El driblatge també el tenia, però no era allò que t’adones que estàs davant un talent especial. I després el vaig anar seguint i tampoc era un jugador que destaqués moltíssim”, relata Rodríguez. I, de fet, durant tot el procés de formació futbolística, l’Elx mai va posar interès en qui avui, en plena transició futbolística, ha tret el cap amb el primer equip del Barça per revelar-se com un futbolista de carrer, dels que ja no en queden, dels que juguen més per instint que per formació. Algú que fins a l’edat de juvenil no va cridar l’atenció d’un club com l’Hércules.

“Hi va haver un moment que Abde va fer un canvi físic brutal, espectacular. Amb 15 anys o així va començar a fer gimnàstica i es va posar molt fort. No ho feia pel simple fet de fer músculs, ho feia per millorar en el futbol”, descriu Rodríguez. Per a Abde, la pilota va ser un mur de contenció contra les inclemències del carrer: males companyies i hàbits contraproduents. Però, al mateix temps, el carrer va ser la seva bandera, la que avui el reivindica com un futbolista diferent. “La realitat és que no és gens habitual, en aquest moment del segle, veure un futbolista així, que no ha tingut massa formació acadèmica. Però això li dona una manera de jugar molt genuïna; al final els jugadors que han crescut dins del futbol de base d’un gran club tenen una forma de jugar molt més pausada. Abde té molt més aquest desequilibri inconscient que fa que cridi encara més l’atenció”, assegura Manolo Díaz, que va ser l’entrenador que a l’Hércules li va donar l’empenta per ser un futbolista important i cridar l’atenció del Barça.

Abde ha passat en poc temps dels carrers d’El Carrús a la gespa del Camp Nou, de les tardes amb el seu germà gran –en té un altre de mitjà (Moha)– a encarar-se a futbolistes de primera divisió. “Si ha arribat fins aquí, bona part de la responsabilitat la té el seu germà Abdelmadjid, que sempre el va saber portar”, assegura Raúl Rodríguez. De família molt religiosa i amb un estret vincle amb les seves arrels, amb un Marroc a on solien tornar cada estiu i al qual ja somia representar com a futbolista, Abde regateja sense pensar i mira d’assimilar tot el que li està succeint en poques setmanes. “De sobte li estan sortint molts amics”, somriu Rodríguez, que va veure amb certa impotència com les xarxes socials caricaturitzaven la seva primera entrevista després d’un partit, en què a la pregunta de què li aportava Xavi va deixar anar un ingenu: “Pues ahí me has pillado.” “Però és normal, és un noi que no està acostumat a aquestes coses. Però estic convençut que un club com el Barça deu estar preparat per ajudar-lo i per corregir aquests dèficits que són derivats del fet que ell no ha crescut en un entorn de futbol de base d’equip important, on aquestes coses estan molt cuidades”, assegura Manolo Díaz, que va ser responsable del futbol de base del Real Madrid: “També futbolísticament ha de corregir coses, aprendre a jugar. Però tant de bo que les aprengui sense perdre aquest futbol tan seu de futbolista valent, que va cap endavant.” I és que havent jugat tan sols 481 minuts a primera divisió, Abde ha completat 53 driblatges, quasi la meitat que Vinicius, que lidera el rànquing amb 1.518 minuts a les espatlles. “Abde és una meravella”, va proclamar Xavi sobre un extrem amb una genètica impròpia del futbol modern, algú que ha vessat la màgia del futbol de carrer directament sobre els estadis de primera divisió.