És bonic que passi això i també és una conseqüència de la bona feina que està fent aquest club des de fa anys. El triplet ho ha potenciat segurament, però encara queda molt camí per fer.

La meva primera samarreta del Barça me la va regalar el meu pare. Jo era petita. Era la samarreta de Rivaldo. El meu pare va venir al Camp Nou a veure un partit i va comprar una samarreta per a cada fill.

[Riu] Sí, és veritat. No tothom ha nascut amb ànima d’extrem.

La posició d’extrem és molt important i en el Barça encara més. El Barça té un estil molt definit. Com a club ens agrada tenir la pilota, associar-nos per dins, però per poder-ho fer també necessites tenir extrems oberts a la banda per donar amplitud i profunditat. Això et permet generar més passadissos interiors. Després ja depèn de les habilitats de cadascú. Hi ha qui li agrada fer diagonals, hi ha qui té més facilitat per desequilibrar en l’un contra un amb el driblatge i hi ha qui desequilibra per velocitat. El perfil és important, però estic d’acord amb Xavi que és una posició tàcticament bàsica en un equip.

No dono massa rellevància als premis individuals, ja ho sabeu. Prefereixo posar el focus en el col·lectiu i guanyar títols, o posar més l’èmfasi en la manera com vam guanyar aquella final, en el nostre joc... però lògicament també agrada que se’t reconegui la feina. Vaig fer un gran partit, em vaig divertir jugant a futbol aquell dia. Va ser un hat-trick somiat.

Allò va ser molt especial. Ella ha passat uns dos últims anys molt durs lluitant contra la seva malaltia. Va haver de sentir molts experts que li van dir que no podria tornar a competir al més alt nivell i ella ha demostrat que amb tenacitat i força de superació es poden aconseguir coses importants. El seu retorn és una gran notícia per a ella i per al futbol femení espanyol. Per a mi va ser important poder estar present en un moment així i aplaudir-la en el seu retorn.

Sí, però afortunadament tot ha quedat en ensurt. Està superat. Aquestes coses sempre creus que passen als altres i quan et toca a tu, t’espantes i et fas moltes preguntes. Va ser un moment surrealista. No m’ho podia creure. El club em va donar suport en tot moment, em van fer proves, els resultats van sortir bé i afortunadament he pogut tornar a competir.

No vaig tenir por perquè els doctors em van dir que no era un problema greu que pogués afectar la meva vida o la meva carrera. Però sí vaig tenir angoixa, perquè és el teu cor i de cor només en tenim un. No és com un dit, que et poden amputar, per exemple. Si falla el cor, malament. Però vaig tenir gent professional molt a prop meu que em va ajudar.

No vam parlar, no. Són moments que convé estar tranquil i que no t’atabalin gaire. És molt trist, el que li ha passat a ell.

M’agrada sobretot el clima d’aquí. Fa menys fred que a Noruega [riu]. Barcelona és una ciutat molt bonica, he visitat molts llocs, però casa meva és el meu lloc més especial. Soc una persona a qui agrada estar molt a casa. És el meu refugi. Allà puc estar tranquil·la, descansar i no pensar en el futbol.

Sí. Jugar a escacs, llegir, el tennis o cuinar són com refugis mentals. Fem molts viatges i ens entrenem molt, i convenen certs moments de ruptura.

M’encanta cuinar. M’ajuda a relaxar-me.

En aquest cas caldria encarregar menjar preparat, potser [riu]. Però vaja, la pizza sempre és una bona aposta.

Ser una família i treballar i treballar.

És un repte gran. L’any passat vam perdre la supercopa i aquest any l’objectiu és guanyar els quatre títols. De moment ja n’hem guanyat un.

Espero que sigui la meva quarta final i espero guanyar la meva segona Champions. Però abans d’arribar a Torí tenim quatre partits molt importants. Primer, dos contra el Real Madrid i després, contra el Wolfsburg o l’Arsenal. Hem de ser humils.

Naturalment. És un somni i tinc moltes genes de jugar un partit així en un Camp Nou ple. Serà un moment molt especial i espero que puguem oferir el nostre millor futbol i que tots els aficionats gaudeixen amb la victòria i amb el joc de l’equip.

Sí. Em vaig sentir molt frustrada. Sempre tenia molts problemes amb les lesions i perdre no és fàcil d’assumir. Vaig trucar als meus pares i els vaig dir que volia deixar-ho, però ells em van dir que tingués paciència, que l’èxit arribaria, i van encertar.

És un problema de visibilitat de la nostra lliga. És una llàstima que no puguin emetre’s tots els partits per falta d’un acord entre la federació, els clubs i les televisions. Si falla la visibilitat és impossible tenir un reconeixement mundial. És una putada, parlant clar.

Com dic, és un problema de visibilitat. Lluís Cortés va guanyar una Champions amb el Barça, sí, però la gent veu guanyar cada setmana Emma Hayes i el seu Chelsea. Anglaterra fa coses molt bones per potenciar la seva lliga. Jo, per exemple, l’altre dia vaig mirar el partit de l’Arsenal i el dia anterior el del Chelsea, perquè tots dos s’emetien. Allà venen bé el seu producte i aquí això no passa.

Espero que Erling acabi jugant allà on ell sigui feliç. Si és el Barça, això jo no ho sé, ho ha de decidir ell. Jo sí que puc dir que estic molt bé en aquest club.