Com la de tantes altres famílies d’origen africà establertes a Europa, la vida de Kalidou Koulibaly (Saint-Dié-des-Vosges, França, 1991) transcorre entre dos ambients. En tots ells, la paraula sacrifici fa fortuna. Com el del seu pare, que abans de veure’l néixer va estar anys treballant en una fàbrica tèxtil de París, de dilluns a diumenge, fins que va poder gestionar el viatge de la seva mare des del Senegal fins a França. Una vegada junts i ja treballant com a llenyataire a la localitat de Saint-Dié, al nord-est del país, va veure la llum Kalidou, de nom inspirat per l’Alcorà i que no trigaria gaires anys a adonar-se dels orígens dels seus pares, també els seus, i del viatge que duien a les espatlles. Va ser amb 6 anys quan per primera vegada va poder visitar el Senegal. Va ser aleshores quan va conèixer els seus avis i cosins. “Per mi va ser un xoc veure com es vivia en altres indrets del món, com els nens jugaven descalços, com es podien fer mal”, va revelar a The Players’ Tribune el central del Nàpols, la mare del qual no va trigar a demanar-li que es tragués les sabates i que es posés a jugar descalç.

Acabat de coronar-se campió de l’Àfrica amb el Senegal, país que defensa des del 2015, després d’haver jugat un mundial sub 20 amb França, per a Koulibaly és un sentiment únic jugar i guanyar per aquella gent que va conèixer amb 6 anys, en un entorn difícil, però on tots són iguals. Un sentiment que Europa no sempre li ha fet sentir. Ell va créixer en un barri on al carrer es tendia a jugar partits de senegalesos contra marroquins, senegalesos contra francesos, contra turcs… Una realitat segregada que ha endurit la pell d’un Koulibaly que sobretot a Itàlia ha hagut de fer front a episodis de racisme que l’han marcat a foc. Soroll de mico a l’estadi del Lazio, càntics discriminatoris a l’Artemio Franchi de Florència… “Però després d’allò a la Toscana sempre m’han fet sentir el seu suport”, va reivindicar el fornit defensa, intentant aïllar els episodis però denunciant-los amb contundència i caràcter, els d’un defensa que ha forjat la seva carrera des de baix i a vegades obligat a repetir el camí. I és que en el Metz, club que el va catapultar, el van descartar una vegada. Va haver de tornar al Saint-Dié, club de la seva localitat. Va haver d’estar tres anys picant pedra, dels 12 als 16, abans de tornar a Metz, on ja va debutar en l’elit, abans de saltar al Genk belga i d’allà al Nàpols, on el president Aurelio de Laurentiis el va rebre amb una curiosa anècdota. “Quant fa d’alçada?”, li va preguntar. “1,86”, va respondre Koulibaly. “En el Genk em van dir 1,92. Els demanaré que em tornin els diners”, va respondre el mandatari, a la qual cosa el central senegalès va correspondre dient que li tornaria cada centímetre perdut amb esforç. I ja van vuit anys de Koulibaly defensant la samarreta azurra i demostrant ser un espectacle de central, impenetrable en els duels, físicament privilegiat i útil amb la pilota, un líder defensiu que ha sabut navegar entre dos mons, i acabar fent-ho sempre com a capità. Jerarca a Europa i jerarca al Senegal.