La pancarta de Laporta va ser el primer avís; la derrota ajustada en el clàssic de la supercopa a Riad, el segon, i ahir, ni més ni menys que al Santiago Bernabéu, el Barça de Xavi va enviar un missatge molt clar al Real Madrid: hem tornat. Amb poca incidència en la classificació perquè els d’Ancelotti continuen lluny –quina llàstima–, per als blaugrana el duel s’afrontava com una manera de calibrar fins a quin punt la millora experimentada els últims mesos serviria per jugar d’igual a igual amb el líder gairebé indiscutible de la lliga.

Doncs bé, la resposta no deixa marge per al dubte. El Barça no només està en disposició de guanyar al Bernabéu, sinó que ho pot fer dominant de manera aclaparadora i sotmetent l’etern rival a casa seva. I, a més a més, el dia que celebraven, amb retard, els seus 120 anys. Quina celebració. Com han canviat les coses... D’aquell Barça de l’inici, sense personalitat i sense recursos, al d’ara. La resurrecció és un fet. I va quedar certificada en el millor escenari possible, al feu de l’etern rival, que va assistir atònit a una exhibició futbolística d’un Barça imparable. Va ser un 0-4, i la golejada encara hauria pogut ser més escandalosa, però el futbol va ser misericordiós amb el Madrid.

Un equip que va sortir contra el Madrid disposat a fer-se amo i senyor del partit des del primer minut i a través del seu estil. Amb la intel·ligent presència d’Araujo al lateral dret per frenar Vinicius i amb Dembélé d’extrem per castigar Nacho, dos encerts de Xavi, el Barça es va exhibir des del primer minut fins a l’últim. I això que el que havia passat en els últims clàssics pesava, perquè en feia cinc de consecutius que en sortien derrotats. Però es podria dir que els jugadors del Barça van estar més incòmodes amb la manifestació de la gent del món rural quan van arribar a Madrid que no pas a la gespa del Bernabéu.

Allà, l’equip sencer va signar una obra mestra col·lectiva que va recordar èpoques passades i va deixar el madridisme desconcertat, perquè no s’ho esperava de cap de les maneres, i menys després que el duel comencés amb una gran mà de Ter Stegen a un xut de Valverde. A partir d’aquell instant, però, només hi va haver un equip al camp: el Barça. Busquets, Pedri i Frenkie de Jong, sublims, van agafar el comandament del partit i no el van deixar anar. Van tenir l’ajuda dels companys, amb una pressió que va anul·lar en atac els d’Ancelotti, que, quan no la tenien, només feien que anar darrere la pilota, perquè el Barça no en va rifar cap per evitar els contraatacs.

Aubameyang va perdonar el primer de manera incomprensible quan va disparar al cos de Courtouis des de dins l’àrea petita i el belga es va tornar a lluir en la posterior rematada de Dembélé. Ferran Torres, de rosca, també va estar a punt d’obrir la llauna, però aquest paper se’l va tornar a reservar Aubameyang, que va culminar amb una rematada de cap una gran jugada de Dembélé per la dreta. El Madrid, desesperat per la superioritat blaugrana, va intentar encendre el Bernabéu en una jugada en què Vinicius va quedar sol davant Ter Stegen, però va fingir una caiguda que li hauria merescut la groga de tan descarada que va ser. I el més trist és que, en comptes d’abaixar el cap, es va encarar amb tots els jugadors que li van recriminar l’acció. I el Barça va castigar l’engany fent el segon, d’Araujo, en un servei de córner molt ben llançat per Dembélé.

Els blaugrana no es van descentrar en la segona meitat, conscients que no podien deixar entrar el Madrid en el partit. Ancelotti va intentar canviar el guió fent entrar Mariano per tenir una referència a dalt, però de res li va servir. Ferran Torres va perdonar el tercer després de fallar en l’un contra un davant Courtois tot just començar el segon temps. Aubameyang l’havia deixat tot sol en una gran assistència. Però el valencià ho va arreglar clavant-la a l’escaire pocs minuts després i culminant una jugada col·lectiva impressionant amb assistència de taló final del gabonès. La humiliació era total. El Barça continuava sense concedir res al Madrid i, quan tenia l’ocasió de fer mal, en feia. El quart va ser d’Aubameyang, i va arribar amb suspens, perquè en un primer moment tothom donava per fet que estava en fora de joc. L’havia assistit a la perfecció Ferran Torres i ell havia definit també d’allò més bé picant-la per sobre de Courtouis. El VAR va avisar Martínez Munuera que Alaba trencava el fora de joc i va concedir el gol.

Amb el 0-4, i els aficionats del Barça demanant la maneta des d’on estaven ubicats al Bernabéu, Xavi va començar a fer alguns canvis, per fer entrar cames fresques i per donar la possibilitat a més jugadors de gaudir d’una nit que quedarà per sempre en l’hemeroteca, al costat d’aquella amb Ronaldinho sent aplaudit, la del 2-6 i tantes altres que s’havien aconseguit anys enrere. I en moltes d’aquestes, precisament, amb Xavi damunt la gespa. La d’ahir la va gaudir des de la banda. El seu Barça il·lusiona. I molt. Ha aconseguit que torni. I al Bernabéu.