Que s’acabin les lesions. Que s’acabin els comunicats i no hagis de reaparèixer més. Això voldrà dir que tens la continuïtat que mereixes, la que no has tingut en els darrers temps. Que et posis la samarreta del Barça cada setmana i que trepitgis el Camp Nou cada quinze dies. Volem això.

Ansu Fati va irrompre el 2019. El culer va trobar un nou ídol. Un futbolista que tenia la personalitat, la qualitat i el gol per convertir-se en un referent del Barça durant la pròxima dècada. Se’l veia amb estrella. Tocat per una vareta màgica. El seu rendiment va ser esperançador en uns temps en què les patacades europees havien apagat les il·lusions dels aficionats. Però el novembre del 2020 tot es va trencar. El jugador cridat a ser el far i l’emblema del Barça ha encadenat dues temporades de calvaris i malsons per culpa de les lesions, que l’han deixat pràcticament en blanc.

Primer va ser el genoll. Deu mesos d’inactivitat i retorn el 26 de setembre al Camp Nou contra el Llevant. Deu minuts i un gol que va fer rendir l’estadi als seus peus. Encara en faria tres més en les poques estones que va encadenar fins que al novembre va tornar a trencar-se. Ruptura del bíceps femoral de la cama esquerra. Dos mesos fora just quan s’havia confirmat l’arribada de Xavi a la banqueta i s’albiraven nous temps a Can Barça. Retorn el 12 de gener contra el Madrid en la supercopa. Per la porta gran amb un gol que enviaria el partit a la pròrroga. Però va recaure a San Mamés una setmana després. Les seves llàgrimes eren la prova irrefutable del seu trencament, que l’ha deixat més de tres mesos fora. El procés ha estat lent i prudent. Però per fi, ahir, el tercer retorn. I diuen que la tercera és la bona. Doncs que es compleixi. Va ser poc més d’un quart d’hora a la gespa contra el Mallorca. Pràcticament no va tocar la pilota. El partit tampoc acompanyava. Però el més important és que ha tornat. I que no ho hagi de fer més. Que s’hi quedi per sempre.