Encara queda camí
El Barça perd contra l’Olympique de Lió una final de la Champions en què es queda molt lluny del nivell demostrat durant el curs
Henry, Hegerberg i Macario signen un 0-3 en el minut 33’ que fa impossible la reacció blaugrana tot i l’1-3 definitiu d’Alexia en el 41’
Tocarà continuar esperant perquè el Barça pugui dir, amb tots els ets i uts, que és el millor equip d’Europa. Ahir les blaugrana no van aconseguir revalidar el títol de la Champions després de rebre en la final al Juventus Stadium un bany de realitat per part de l’Olympique de Lió, que recupera el regnat europeu només un any després que el Barça l’hi robés. La sensació és molt amarga, perquè aquesta vegada, a diferència del 2019, semblava que les de Jonatan Giráldez podien demostrar que eren les millors, però a l’hora de la veritat no va ser així i l’1-3 final no permet cap discussió possible. Sí, respecte a fa tres anys la diferència va ser molt menor i el Barça va competir de tu a tu contra el Lió. S’està més a prop de les reines d’Europa, això no hi ha dubte, però encara queda camí per recórrer.
El cop rebut ahir al Juventus Stadium és dels que cou de veritat. Lògicament, perdre una final de la Champions mai és fàcil de digerir, però és que les blaugrana van deixar unes sensacions molt dolentes, ja que van estar molt i molt lluny del seu millor nivell, que sens dubte hauria permès veure una final molt més igualada. Però en aquest sentit també s’ha de donar el mèrit que li correspon a l’Olympique de Lió, que va disputar una final absolutament perfecta a efectes pràctics. I és clar, amb el títol de la Women’s Champions League sota el braç qualsevol es posa a discutir d’estils.
En cap moment a dins
No va ser l’atropellament que es va viure el 2019 a Belgrad, però la realitat és que el Barça no es va veure dins del partit en cap moment. La pressió inicial de l’Olympique de Lió va funcionar des del primer minut i les blaugrana van ser incapaces d’encadenar tres passades seguides que provoquessin que les franceses fessin un pas enrere. I quan en el minut 6, Henry es va treure de la màniga un obús des de molt lluny que es va colar per l’escaire, la final va començar a fer mala pinta de veritat. Les sensacions encara no eren del tot dolentes, perquè fins i tot Jenni Hermoso va disposar de dues grandíssimes ocasions per fer pujar l’empat al marcador, però el Barça no trobava el joc que volia.
El Lió va guanyar completament la partida tàctica. Patri Guijarro, Aitana i Alexia, que havien de ser el motor de l’equip, no van participar gens del joc, superades en tot moment per Henry, Horan i Macario. Graham Hansen tampoc va aconseguir desequilibrar Bacha en cap moment. I per l’esquerra Mariona es va deixar veure poquíssim. Rolfö una mica més, però amb poc perill. Sense armes ofensives al Barça li tocava patir al darrere i no ho va saber fer, perquè es va trobar amb un 0-3 en gairebé mitja hora. Primer Hegerberg va fer el 0-2 en una mala sortida de Paños (23’) i després Macario va marcar el tercer en una acció en què les blaugrana demanaven un fora de joc inexistent. Un xic de falta de concentració hi va ser.
El 0-3 era una llosa immensa contra l’Olympique de Lió, que si compta amb vuit Champions en el seu palmarès, comptant la d’ahir, és per alguna cosa. Alexia, just abans del descans, va marcar l’1-3 que va mantenir viva l’esperança per a les blaugrana, però la realitat va ser que en la segona part el Barça va tenir molt poques ocasions de marcar el gol que posés emoció a la final. El joc va millorar lleugerament. Defensivament l’equip també va estar millor –les franceses lògicament també van buscar menys porteria–. Però si la millor ocasió és un xut de Patri des del centre del camp que va anar al travesser i que, si entra, hauria valgut el premi Puskas al gol de l’any, malament rai. I si això s’hi afegeix que el Lió va perdre tot el temps del món per guanyar la final com un equip petit, la remuntada era una missió impossible.
