Ferran Torres va arribar en plena travessia del desert i es va autoimposar ser un pantà messiànic en lloc de viure com un oasi que remulla el terreny àrid del seu voltant, i, evidentment, en el llenguatge no verbal dels partits sense gol, s’hi llegien les expectatives frustrades sobre si mateix: Ferran Torres era víctima del pensament de Ferran Torres.

Per això, més enllà del preu pagat per ell en època de discursos redundats sobre l’herència rebuda, Ferran ha de lluitar contra la seva projecció individual en un excés d’autoestima, i és que la frontera entre un superàvit de confiança i una mesura irreal de la realitat és el terreny movedís perquè la seguretat absoluta passi a ser un dubte angoixant.

A partir d’aquí, aquest estiu el context de Ferran Torres ha canviat i haurà d’arrelar-se a un equip on ha passat de ser l’única opció a veure’s com una alternativa més, i és que la prioritat de Ferran és pensar bé per jugar millor, tenir la mesura en el pensament per poder explotar amb calma unes qualitats indiscutibles que el fan un jugador diferent dels altres.

En definitiva, estem davant d’un nano de vint-i-dos anys amb necessitat d’educar la frustració per no tenir un rendiment absolut perllongat en el temps, o sigui, de no disfressar la falta de maduresa personal amb un suposat excés de perfeccionisme que al final és una inseguretat soterrada davant els errors lògics de qualsevol esportista. No passa res, ho ha d’aprendre, a vegades som menys collonuts del que creiem, i un cop tenim una mesura concreta de quin paper juguem al nostre entorn, doncs disposem dels fonaments realistes per construir una obra personal que resultarà ser molt millor de la imaginada durant els deliris de grandesa de la primera joventut. Temps al temps. Serà un jugador espectacular si l’ajuden a pensar millor, simplement ha d’aconseguir el repte de saber-se mirar als miralls adients.