Fer­ran Tor­res va arri­bar en plena tra­ves­sia del desert i es va autoim­po­sar ser un pantà messiànic en lloc de viure com un oasi que remu­lla el ter­reny àrid del seu vol­tant, i, evi­dent­ment, en el llen­guatge no ver­bal dels par­tits sense gol, s’hi lle­gien les expec­ta­ti­ves frus­tra­des sobre si mateix: Fer­ran Tor­res era víctima del pen­sa­ment de Fer­ran Tor­res.

Per això, més enllà del preu pagat per ell en època de dis­cur­sos redun­dats sobre l’herència rebuda, Fer­ran ha de llui­tar con­tra la seva pro­jecció indi­vi­dual en un excés d’auto­es­tima, i és que la fron­tera entre un superàvit de con­fiança i una mesura irreal de la rea­li­tat és el ter­reny movedís perquè la segu­re­tat abso­luta passi a ser un dubte angoi­xant.

A par­tir d’aquí, aquest estiu el con­text de Fer­ran Tor­res ha can­viat i haurà d’arre­lar-se a un equip on ha pas­sat de ser l’única opció a veure’s com una alter­na­tiva més, i és que la pri­o­ri­tat de Fer­ran és pen­sar bé per jugar millor, tenir la mesura en el pen­sa­ment per poder explo­tar amb calma unes qua­li­tats indis­cu­ti­bles que el fan un juga­dor dife­rent dels altres.

En defi­ni­tiva, estem davant d’un nano de vint-i-dos anys amb neces­si­tat d’edu­car la frus­tració per no tenir un ren­di­ment abso­lut per­llon­gat en el temps, o sigui, de no dis­fres­sar la falta de madu­resa per­so­nal amb un supo­sat excés de per­fec­ci­o­nisme que al final és una inse­gu­re­tat soter­rada davant els errors lògics de qual­se­vol espor­tista. No passa res, ho ha d’apren­dre, a vega­des som menys collo­nuts del que cre­iem, i un cop tenim una mesura con­creta de quin paper juguem al nos­tre entorn, doncs dis­po­sem dels fona­ments rea­lis­tes per cons­truir una obra per­so­nal que resul­tarà ser molt millor de la ima­gi­nada durant els deli­ris de gran­desa de la pri­mera joven­tut. Temps al temps. Serà un juga­dor espec­ta­cu­lar si l’aju­den a pen­sar millor, sim­ple­ment ha d’acon­se­guir el repte de saber-se mirar als miralls adi­ents.