Ernesto Valverde va tornar al Camp Nou per primera vegada des que Josep Maria Bartomeu el va fulminar a mitjan temporada, en el seu tercer any, tot i ser líder de la lliga en aquells moments i havent-ne guanyat dues en els dos primers. El retrobament li va servir per rebre el caliu dels culers. El temps cura ferides. Fins i tot aquells que havien estat més crítics amb el seu estil futbolístic van aplaudir abans del partit quan va sonar el seu nom per la megafonia de l’estadi. Reconeixement a un tècnic que va guanyar quatre títols en dues temporades i mitja. Però el retorn, a Valverde, li va servir sobretot per veure in situ la versió de Dembélé que ell mai va gaudir com a entrenador. Valverde va patir amb el Dembélé de les lesions. Ahir va disfrutar, com qualsevol altre amant del bon futbol, amb l’Ousmane més explosiu, precís i lúcid. Nit màgica. El Dembélé que sempre ha defensat Xavi Hernández des que va agafar el Barça.

Valverde tanca els ulls i encara recorda el Dembélé d’aquella infausta eliminatòria contra el Liverpool en les semifinals de la Champions, el 2019. El francès va fallar un gol claríssim al Camp Nou en l’anada, que va irritar Messi i tot el barcelonisme, un gol que hauria significat el 4-0. Una lesió contra el Celta el va deixar fora de la clatellada descomunal a Anfield en la tornada. Era el Dembélé més gris. Contra l’Athletic es va veure un Dembélé a tot color. Brillant. Un gol i tres assistències. Participació directa en tots els gols del Barça.

Explosivitat i precisió a parts iguals. Allò que tant costa de calibrar quan et mous a alta velocitat. Ousmane va fer el seu millor partit amb la samarreta del Barça. Sempre ha estat un futbolista elèctric, això ningú ho discuteix. Ahir hi va afegir tacte i delicadesa en el contacte amb la pilota i intel·ligència en la presa de decisions. Tot bé. Si, a la teva gran virtut, hi afegeixes una excel·lent versió de dos dels teus punts febles, el resultat és el que van comprovar Valverde i Unai Simón. L’acció del 3-0 va ser potser la millor. Va agafar la pilota a pocs metres de l’àrea tècnica des d’on Valverde seguia el partit dempeus, va marxar de Yuri amb una facilitat insultant, va fer una diagonal de fora cap a dins i va triar bé: connexió amb Lewandowski i barraca del polonès després d’un control orientat similar al del dia del Vila-real, però des de l’altre perfil. Golàs.

La delicadesa de Dembélé es va palpar també en el segon i el quart gol del Barça. El francès va filtrar dues pilotes d’or per a Sergi Roberto i Ferran Torres i cap dels dos va desaprofitar el regal. Ovació merescuda quan Xavi el va substituir en el minut 76.

Dembélé, en faceta d’assistent; Ousmane, en versió golejadora. Tot en un. Seu va ser el primer gol de la nit. Amb el cap. Inèdit. Pedri va canviar el joc de dreta a esquerra, Dembélé va connectar una gran rosca i Unai Simón va volar per aturar la pilota en primera instància, però Lewandowski va reciclar la jugada i la seva centrada la va rematar el francès al fons de la xarxa com un autèntic davanter centre, rematant de dalt a baix. Un gol amb els papers canviats.

Xavi va apostar per un onze amb quatre migcampistes, amb Busquets, De Jong, Gavi i Pedri. El canari, més perfilat a la banda. Fins i tot després de la lesió de Gavi –Dani García, sospitós habitual, va deixar la seva empremta en el partit–, Xavi va mantenir la decisió donant entrada a Kessie en lloc de Ferran, Ansu Fati o Raphinha. Difícil valorar si el canvi tàctic va millorar la versió del dia del Vila-real. Amb un partit com el de Dembélé, qualsevol sistema brilla. Determinant. I ara el quid de la qüestió: flor d’un dia o regularitat fins a l’aturada pel mundial? Només Ousmane Dembélé té la resposta.