Va tor­nar a que­dar clar. Aquest Barça té fam. Fam de victòries, de títols, de des­ple­gar el millor fut­bol pos­si­ble i de ser el domi­na­dor abso­lut. Ho va dei­xar clar Mari­ona en la roda de premsa prèvia de la final de la super­copa con­tra la Real Soci­e­dad: “No sé si algú s’ha can­sat mai de gua­nyar, però no és el nos­tre cas.” Poc més de 24 hores després, Marta Tor­rejón aixe­cava el pri­mer tro­feu del curs. L’equip de Jona­tan Giráldez vol com­ple­tar sem­pre una tem­po­rada per­fecta. L’any pas­sat només les der­ro­tes con­tra el Wolfs­burg i el Lió van pri­var les blau­grana de gua­nyar tots els par­tits i tots els títols. Una boge­ria que s’ha nor­ma­lit­zat tant amb aques­tes juga­do­res que fa que, sovint, no es posi en relleu el que estan acon­se­guint. Més enllà de la diferència que pugui haver-hi res­pecte a la major part dels rivals, aquest Barça con­ver­teix cada par­tit en un repte i en un apre­nen­tatge per con­ti­nuar crei­xent i no tenir sos­tre. Gua­nyar sem­pre i voler fer-ho amb el màxim de per­fec­ci­o­nisme pos­si­ble no és fàcil, però elles no se’n can­sen. I que no se’n can­sin mai, perquè les ale­gries que donen a l’afició no tenen preu i això elles també ho saben. Per això no es tre­uen del cap la final de Torí i el mis­satge de deure’n una al bar­ce­lo­nisme.

A Mèrida, el Barça va tor­nar a tre­pit­jar fort i va voler encar­ri­lar el més aviat pos­si­ble la final con­tra la Real Soci­e­dad. L’equip donos­ti­arra, amb la cata­lana Natàlia Arroyo al cap­da­vant, ja havia posat con­tra les cor­des les blau­grana feia un mes i mig en el duel de lliga. Aquest cop, però, les de Giráldez van cor­re­gir allò que no va sor­tir bé al Johan Cruyff i no van dei­xar-se com­pli­car la vida per un rival que, un cop més, va ser valent. Si a sobre tens fut­bo­lis­tes tan en forma com Aitana Bon­matí, la vida es veu de color rosa. La mig­cam­pista de Ribes ha dei­xat enrere les lesi­ons i viu una de les tem­po­ra­des més dol­ces. Col·lec­ci­o­nista de pre­mis MVP, la final d’ahir no en va ser una excepció. Més líder que mai davant l’absència de juga­do­res impor­tants com ara Alèxia i Han­sen, la 14 va pel camí de superar els seus millors regis­tres gole­ja­dors. Con­tra la Real Soci­e­dad en va fer dos més, un amb cada cama, i comp­tant amb una sòcia de luxe i que està ren­dint a un altíssim nivell: Geyse Fer­reira. Fer obli­dar la màxima gole­ja­dora històrica del club, Jen­ni­fer Her­moso, no era una tasca fàcil, però la bra­si­lera ha ater­rat amb força a Bar­ce­lona. La seva lluita i la seva fe són ines­go­ta­bles. La seva capa­ci­tat per fabri­car-se juga­des, sor­pre­nent. Així van néixer els dos gols d’Aitana. En el pri­mer, va endur-se la pilota amb un punt de sort –i en posició dub­tosa–, però la sort es busca. Un cop dins l’àrea, va cedir la pilota a la mig­cam­pista, que no va fallar des del punt de penal (13’). Ja en la segona part, Geyse va des­fer-se d’una de les cen­trals de pre­sent i de futur del fut­bol espa­nyol, Ana Tejada, amb un túnel de molts qui­rats. Mal­grat tenir posició de xut, va saber atu­rar-se, lle­gir la jugada i veure Aitana com­ple­ta­ment sola al límit de l’àrea. El xut de la mig­cam­pista va ser precís i ajus­tat, impos­si­ble per a Lete (47’). Dues fogo­na­des de qua­li­tat dei­xa­ven la final encar­ri­lada.

Fins lla­vors, havien estat poques les oca­si­ons per a tots dos equips. Amb el 0-1, el Barça va sen­tir-se més còmode i va anar gua­nyant en domini. La Real Soci­e­dad va opo­sar més resistència en els pri­mers 45 minuts. Després del pas per ves­ti­dors, les blau­grana van posar una marxa més. Just després del 0-2, Mari­ona va enviar una rema­tada a la fusta (50’) i el par­tit va anar bai­xant de revo­lu­ci­ons. No s’intuïa un gol donos­ti­arra, mal­grat els intents de les fut­bo­lis­tes de Natàlia Arroyo, però tam­poc una gole­jada per part del Barça, que es va dedi­car a man­te­nir pos­ses­si­ons llar­gues i bus­car la por­te­ria. La Real, però, es resis­tia bé al dar­rere. El ter­cer gol defi­ni­tiu no va arri­bar fins a la dar­rera acció de la final. Osho­ala va rema­tar de cap al fons de la xarxa (96’) una cen­trada de la incan­sa­ble Lucy Bronze des de la dreta.

Sense Alèxia, va ser Tor­rejón l’encar­re­gada d’alçar la super­copa al cel de Mèrida. Pri­mer títol al sarró. Se’n pot esca­par un als des­pat­xos, però la lliga està encar­ri­lada i la Cham­pi­ons és el gran desig. L’equip està endo­llat; els fit­xat­ges, adap­tats, i les lesi­o­na­des, esforçant-se per tor­nar i sumar quan arri­bin els mesos deci­sius.