Part del procés d’aprenentatge de qualsevol cosa és fer un pas endavant i un enrere, equivocar-se i encertar-la, caure i aixecar-se, i tornar-hi fins que surt. I en aquest punt és el Barça, creixent i fent-se com a equip. D’un dia per l’altre no podia passar de ser aquell equip inconstant de la majoria d’enfrontaments, descoratjador fins i tot en ocasions, a esdevenir la meravella de la final de la supercopa contra el Real Madrid, i ahir va palesar precisament això, que li falta molt per ser fiable en allò que aspira a ser. Contra el Getafe al Camp Nou, el grup culer va guanyar (1-0) amb un gol de Pedri, però va retrocedir futbolísticament, va fer un pas enrere en aquest esmentat procés, ja que va oferir una versió molt poc convincent, similar a la mostrada en molts partits aquesta temporada i lluny de la que es va veure contra l’etern rival a Riad fa tot just una setmana. Ahir, doncs, l’equip orientat per Xavi Hernández va tenir la pilota gairebé tota l’estona, però va tornar a ser pla, poc esmolat en els últims metres, i només va fer un gol, fet que li va suposar acabar demanant l’hora, ja que es va arribar al final amb el partit ben viu. L’equip no va ser esperançador una altra vegada, però actuacions com aquestes només s’entenen –tenint en compte que és capaç d’assolir l’alt nivell de l’última final contra els blancs– com a part del procés. Una altra història és que aquest període s’estigui allargant més del que s’esperava.

La realitat és, però, que des de la victòria tot és més fàcil i des que s’ha assolit el lideratge, encara més. Els tres punts obtinguts el refermen en aquesta posició i li donen aire i marge per continuar madurant. Perquè li cal, és clar. I això que no va protagonitzar un inici dolent, tot i no ser boníssim, contra el Getafe. Un altre cop amb dos extrems a les bandes –Raphinha i Dembélé– i desfent l’aposta dels quatre migcampistes que tan bé li va anar contra el Real Madrid, el conjunt blaugrana va monopolitzar la pilota contra un rival endreçat i junt, organitzat en un 5-4-1, ben a prop de la seva porteria. Amb Pedri i Gavi a la medul·lar, escortats per Busquets, i Ansu Fati a la punta de llança, l’equip, incapaç de jugar entre línies i de generar joc per dins, no va trobar una altra manera de generar situacions que fent arribar la pilota als extrems. I tampoc va funcionar gaire, amb Dembélé en un d’aquells dies de poca inspiració i Raphinha poc afinat en l’un contra un.

Malgrat tot, l’equip culer vivia a prop de la porteria de David Soria, també sustentat amb una pressió alta que semblava el principal argument per trobar espais i fer mal. I així va arribar la diana de Pedri (35’), que va culminar una gran centrada de Raphinha després d’una bona recuperació de Christensen en la sortida de pilota visitant. El Barça no va patir al darrere, ja que només es va veure compromès en una acció, quan Pedri, amb una temerària cessió enrere, va regalar una jugada d’un contra un a Borja Mayoral amb Ter Stegen, que el porter alemany, pletòric aquest curs, va resoldre. Si en el primer temps havia passat poca cosa però al conjunt culer se li havien endevinat intencions, en el segon ja no va passar res. Els canvis de Xavi, que va modificar tota la defensa i va provar sort amb els quatre migcampistes, no van rutllar i l’acció es va concentrar en alguna centrada de Raphinha, una ocasió clar de Kessie que va aturar Soria i un últim ensurt del Getafe, en el temps afegit, amb una falta lateral que va blocar Ter Stegen.