Barça

Vint anys de ‘laportisme’

El 15 de juny del 2003, just avui fa dues dècades exactes, Joan Laporta feia el gran salt a la presidència del Barça després de guanyar les seves primeres eleccions amb 27.138 vots, 11.000 més que el segon candidat amb més suports, el publicista Lluís Bassat

Després del llegat i el gran palmarès dels dos primers mandats (59 títols), ara un Laporta més madur però jove encara d’esperit lluita des de fa dos anys per reconstruir el club

Mirada al passat per a Joan Laporta. Tal dia com avui d’ara fa vint anys Laporta va guanyar els seus primers comicis a la presidència del FC Barcelona. Era el 15 de juny del 2003. Aquell dia els socis van coronar Laporta com el 38è president de la història del Barça. Triomf de la candidatura aparentment més rupturista i èxit rotund del candidat més jove. Laporta tenia aleshores tan sols 40 anys i es va imposar a les urnes per una àmplia majoria, amb més d’11.000 vots, sobre el segon, el publicista Lluís Bassat. Laporta va aglutinar un total de 27.138 vots. Mai cap altre president fins aleshores havia aconseguit tant suport. Tampoc Josep Lluís Núñez en cap de les victòries anteriors. Lluís Bassat va aconseguir 16.412 vots; Joan Majó, 2.490; Martínez Rovira, 2.388; Josep Maria Minguella, 1.867, i Jaume Llauradó, 987 vots. Un total de 51.520 socis van exercir el seu dret a vot, en uns comicis que mai fins aleshores havien registrat una participació tan alta.

Aquell dia al Miniestadi es va consumar la mort definitiva de Bassat com a presidenciable –havia perdut ja les anteriors eleccions contra Joan Gaspart– i va néixer la nova era del laportisme. Moltes imatges per al record en aquella nit electoral, des de l’abraçada de Laporta amb el seu fill gran, en Pol, d’aleshores només 9 anys, instants després de conèixer els resultats, a les emotives paraules del nou president cap al seu bon amic difunt Armand Carabén durant el seu primer discurs com a màxim mandatari. També escenes que el pas del temps i els posteriors esdeveniments han fet que ara mateix fossin difícilment imaginables, com el petó a la galta de Laporta a Sandro Rosell quan aquest va dipositar el seu vot a l’urna. Eren altres temps. Laporta va guanyar aquelles eleccions amb un equip format per Sandro Rosell, Ferran Soriano, Alfons Godall, Marc Ingla, Albert Vicens, Clàudia Vives-Fierro, Jordi Monés, Joan Josep Vergé, Josep Maria Bartomeu, Xavier Cambra, Jordi Moix, Alfons Castro, Jaume Ferrer, Toni Rovira, Enrique Ordóñez i Josep Cubells.

La nit que aquell Barça de Radomir Antic va guanyar 1-3 a Mestalla, amb gols de Mendieta, Kluivert i Overmars, aquell jove advocat que de petit, allà al pati dels Maristes de Sant Joan, havia somiat algun dia ser futbolista del Barça, va acabar convertint-se en president del club. Enrere quedava aquell seient 20 de la fila 11, boca 229. L’esperava la llotja presidencial.

Laporta va prometre David Beckham i va venir Ronaldinho. Rosell es va reunir amb Guus Hiddink i va arribar Frank Rijkaard. Van existir converses amb Chivu, tancat per Llauradó, però el romanès tampoc va acabar venint. Sí que es va confirmar aquella mateixa nit l’aposta per Txiki Begiristain com a secretari tècnic. Pep Guardiola, abraçat a Bassat durant la campanya, va fer un pas al costat i no va formar part d’aquell primer organigrama esportiu. Johan Cruyff va assumir amb gust el rol d’oracle.

Palmarès envejable

La resta del conte ja el coneixen. Tres mandats i dues etapes. La primera, entre el 2003 i el 2010, tancada amb un llegat de 59 títols entre les quatre seccions professionals del club existents aleshores: futbol, bàsquet, hoquei sobre patins i handbol. Un enorme palmarès amb el sextet del 2009 com a obra magna.

Els títols del passat i el seu carisma van ser el seu gran aval el 2021. El 7 de març de fa dos anys els socis li van donar de nou la confiança. Laporta va guanyar de nou unes eleccions, amb el 54,28% dels vots, superant Víctor Font i Toni Freixa. Més títols: una copa amb Koeman i la lliga i la supercopa amb Xavi, i dues Champions amb el femení, entre d’altres. La ferida oberta amb Leo Messi, primer per la seva sortida, i ara recentment pel seu no retorn, és una espina que portarà clavada. Una derrota personal dins d’un tercer mandat clarament marcat per l’esforç de reconstrucció esportiva i econòmica, i esquitxat pel cas Negreira.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)