Estic acabant de pair-ho tot. Tinc una barreja de tristor, de satisfacció per tota la feina feta i també de ganes de començar nous projectes. S’acaba una etapa i cal mirar endavant, però és un dia dur.

Han estat dos mesos molt llargs i pesats. Si un treballador marxa, però la resta de la gent continua, sap greu, però és que el fet de ser un acomiadament col·lectiu, en què tothom està en la mateixa situació, és més dur perquè l’ambient és de tristor i, tot i així, hem hagut de seguir.

A mi ningú no m’ha dit res, no he tingut cap feedback. És com si no hagués passat res.

Els advocats estan treballant-hi i encara no sabem si hi ha la possibilitat que algú continuï al club. Per altra banda, amb Telefónica és impossible perquè aquesta empresa només tenia un client, que era Barça TV; és a dir, l’únic motiu d’aquesta filial és el Barça, no ha tingut cap negoci més i ara també desapareix.

La justificació del club és que el canal es tanca perquè provoca pèrdues, quan l’objectiu d’una televisió de club no és justament la de fer diners, tot i que entenem que tota empresa ha de reduir despeses. Però, per exemple, el canal mai ha tingut publicitat, mai s’han buscat ingressos extres ni tampoc s’ha creat un pla de viabilitat per fer-ho tot més sostenible. Es podria haver valorat el tancament de l’emissió analògica i apostar per diferents plataformes, d’aquesta manera s’estalviaria l’impost de la TDT. En canvi, ara quan posem la tele tindrem la possibilitat de veure Real Madrid TV, però no pas Barça TV.

La decisió ha estat de cop, dràstica, amb una necessitat urgent de reduir la massa salarial a causa de les peticions de la lliga. Han mirat a l’engròs, no al detall. El punt de vista només ha estat l’econòmic, però xoca perquè Telefónica sí que en treu rèdit d’aquest acord amb el Barça. El club té unes pèrdues que van destinades a engreixar les arques d’una altra empresa.

Hauran de repensar com ho fan. Durant tots aquests anys que m’he dedicat al futbol de base, qualsevol culer ha pogut veure imatges de Leo Messi des de petit i com ha anat creixent perquè Barça TV tenia una càmera cada dia que anava a tots els entrenaments i a tots els partits. El club té arxiu només fins avui, més enllà, res. No han pensat en les conseqüències.

Abans de marxar, vaig fer un recopilatori de Lamine Yamal des de prebenjamí fins al juvenil amb la majoria de gols que ha marcat, jugades, detalls de qualitat i declaracions en un compactat d’una hora. Dubto que tot això es pugui continuar fent. Ara tornarem al 1998, quan ningú coneixia els joves de la Masia ni sabíem com eren Guardiola o Xavi de petits perquè no hi havia ningú gravant.

Abans de l’existència del canal, la idea de la gent sobre el futbol de base era molt limitada, però ara ha canviat perquè Barça TV ha mostrat tota la feina que fa l’entitat. I ho hem fet sense que això interferís en els jugadors, ni hem creat estrelles abans d’hora, ni mostres, ni els hem divinitzat ni els hem sobreentrevistat, sinó que hem mostrat amb naturalitat el dia a dia. En això, Barça TV ha estat referència, però no només per al Barça, sinó també per als familiars de nens que juguen en altres clubs de Catalunya, ja que podien veure el partit retransmès quan s’enfrontaven als blaugrana.

Soc el primer periodista català que va entrevistar Leo Messi. La primera vegada que l’argentí va trepitjar un plató també va ser amb mi. Vam seguir el seu creixement, i també el de Bojan o el d’Iniesta.

Soc soci del Barça des que tinc dos dies de vida i he anat al Camp Nou des de ben petit. La sensació és com si els pares et fessin fora de casa, com si et diguessin que no volen que continuïs vivint a casa, per molt que siguis de la família, perquè no s’ho poden permetre econòmicament.

Ara soc un agent lliure. Tinc alguna proposta, però el que segur que voldria és continuar vinculat al periodisme, al Barça i al futbol de base.