Rexach: el convergent amic d’en Pla

Edu­ca­dor bàsic de les emo­ci­ons quan els psicòlegs encara no s’enri­quien a costa dels trau­mes de la meva gene­ració, Rexach va viure amb nor­ma­li­tat escèptica els anys desor­bi­tats del dream team gràcies al tarannà sufi­ci­ent de qui men­java calent de petit: Rexach era la per­so­ni­fi­cació del con­ver­gent de tri­buna amb l’acti­tud pla­ni­ana de res és greu excepte la mort, i encara, perquè si aquesta t’arriba quan ja no dones més de si, doncs escolta, que t’agafi tip i havent fet el rot en un jar­di­net de Pedral­bes.

Així doncs, en un equip bate­jat amb un nom ame­ricà i embol­ca­llat amb suficiència holan­desa, es pre­ci­sava del gest apai­va­gat de la bur­ge­sia cata­lana que se’n fot del mort i de qui el vet­lla, i, si no, doncs no té pro­ble­mes a com­prar el mort, sub­or­nar el que el vet­lla i, d’aquesta manera, fer un negoci pro­fitós. Aquesta funció la feia la sor­ne­gue­ria de Rexach, cons­ci­ent dels trau­mes de la seva gent, lec­tor pri­vi­le­giat de la història emo­ci­o­nal d’un club bipo­lar, ell, sabe­dor de pri­mera mà de les fílies i les fòbies dels diri­gents obses­si­o­nats a tocar poder, es va eri­gir en el braç diplomàtic d’un Cruyff con­cen­trat a pro­cla­mar-se com a auto­ri­tat única i necessària del club: Rexach con­tro­lava l’estat emo­ci­o­nal perquè Cruyff fos el geni indo­ma­ble que va dur el Barça a fer-se gran.

D’aquesta manera, el sen­tit comú d’un Rexach que havia defen­sat l’atzar com a mètode científic per deci­dir quin estran­ger que­dava fora d’un par­tit de copa d’Europa amb l’argu­ment lògic que els qua­tre eren espec­ta­cu­lars i, per tant, cada absència reper­cu­tia igual en l’equip, duia sere­nor rutinària en un con­text sin­gu­lar de qui està vivint quel­com únic a la història del seu club. Per això és un dels nos­tres, perquè repre­senta millor que ningú el caràcter nos­trat d’està molt bé ser entre­na­dor del Barça però, escolta, aquí l’impor­tant és fer un bon àpat amb els amics i una sobre­taula d’aque­lles d’anar-hi perquè, si no gau­dei­xes de la vida, doncs res, la ban­queta del Barça es con­ver­teix en un escla­vatge que no val la pena patir.