Educador bàsic de les emocions quan els psicòlegs encara no s’enriquien a costa dels traumes de la meva generació, Rexach va viure amb normalitat escèptica els anys desorbitats del dream team gràcies al tarannà suficient de qui menjava calent de petit: Rexach era la personificació del convergent de tribuna amb l’actitud planiana de res és greu excepte la mort, i encara, perquè si aquesta t’arriba quan ja no dones més de si, doncs escolta, que t’agafi tip i havent fet el rot en un jardinet de Pedralbes.

Així doncs, en un equip batejat amb un nom americà i embolcallat amb suficiència holandesa, es precisava del gest apaivagat de la burgesia catalana que se’n fot del mort i de qui el vetlla, i, si no, doncs no té problemes a comprar el mort, subornar el que el vetlla i, d’aquesta manera, fer un negoci profitós. Aquesta funció la feia la sornegueria de Rexach, conscient dels traumes de la seva gent, lector privilegiat de la història emocional d’un club bipolar, ell, sabedor de primera mà de les fílies i les fòbies dels dirigents obsessionats a tocar poder, es va erigir en el braç diplomàtic d’un Cruyff concentrat a proclamar-se com a autoritat única i necessària del club: Rexach controlava l’estat emocional perquè Cruyff fos el geni indomable que va dur el Barça a fer-se gran.

D’aquesta manera, el sentit comú d’un Rexach que havia defensat l’atzar com a mètode científic per decidir quin estranger quedava fora d’un partit de copa d’Europa amb l’argument lògic que els quatre eren espectaculars i, per tant, cada absència repercutia igual en l’equip, duia serenor rutinària en un context singular de qui està vivint quelcom únic a la història del seu club. Per això és un dels nostres, perquè representa millor que ningú el caràcter nostrat d’està molt bé ser entrenador del Barça però, escolta, aquí l’important és fer un bon àpat amb els amics i una sobretaula d’aquelles d’anar-hi perquè, si no gaudeixes de la vida, doncs res, la banqueta del Barça es converteix en un esclavatge que no val la pena patir.