La del 7 de juny de 1992 és una de les tardes més llegendàries de la història del Camp Nou. Aquell dia, el Barça de Johan Cruyff, el dream team, va guanyar la lliga –la segona de les quatre que va aixecar de forma consecutiva– d’una manera agònica i, gairebé, miraculosa. És recordada com la lliga de Tenerife, la primera lliga de Tenerife exactament, ja que després n’hi va haver una altra amb guió similar. Aquesta, però, va ser la primera, i la primera sempre és més especial. És en el cor de qualsevol culer que ho va viure.

I és que el desenllaç d’aquell campionat va ser increïble. El conjunt blaugrana, que havia estat campió d’Europa per primera vegada en la història feia pocs dies, tenia molt complicada la possibilitat de guanyar el títol de lliga en el tram final. Quan faltaven cinc jornades, la distància amb la plaça del líder, que ocupava el Real Madrid, era de 4 punts, en un moment en què les victòries sumaven només 2 punts. Malgrat tot, el conjunt madridista va ensopegar un parell de vegades, el culer va insistir i es va arribar a l’última jornada amb l’equip blanc, encara líder, separat d’1 punt del blaugrana.

En aquell últim dia de campionat, doncs, el Barça va rebre l’Athletic en un Camp Nou farcit de ràdios i el Real Madrid va visitar el Tenerife a l’Heliodoro Rodríguez López. I a l’equip entrenat per Cruyff li va sortir tot. Primer va fer la feina i va imposar-se al seu rival (2-0) amb un doblet de Hristo Stòitxkov, que va fer dos gols de cap. I després li va tocar esperar què passava a les Canàries en un duel que va ser una bogeria i en què el Real Madrid va ensopegar (3-2). L’equip madridista, dirigit per Leo Beenhakker, va posar-se 0-2 amb dianes de Fernando Hierro i Gica Hagi, contra un Tenerife, entrenat per Jorge Valdano, ja salvat i que no s’hi jugava res. Tot i això, l’equip canari va reaccionar; Quique Estebaranz va escurçar distàncies abans del descans, Ricardo Rocha va empatar el duel amb un autogol i, finalment, Pier va culminar la remuntada aprofitant una errada, que també és històrica, entre Manolo Sanchís i Paco Buyo.

Aleshores, el Camp Nou va embogir, però fins al final va haver-hi nervis perquè el partit a l’estadi culer havia acabat, però el del Real Madrid encara no. L’espera va ser tensa i, tot seguit, amb la confirmació de la derrota madridista, el feu blaugrana va esclatar. Alegria màxima a les graderies, a la gespa i a la llotja. “Moltes gràcies”, va dir Cruyff encara al terreny de joc quan li van preguntar què diria a Valdano. Lliga i copa d’Europa, un doblet històric, que va ser l’inici d’un cicle guanyador i l’assentament d’una manera d’entendre el futbol que avui encara perdura a can Barça.