El Barça necessitava ahir a València guanyar i jugar bé. Sobretot guanyar, el més important en el futbol, és clar, per seguir la petja dels rivals al capdavant de la classificació, però també jugar bé, per reforçar-se, per sentir-se viu i capaç una altra vegada en els moments de dificultats en què es troba. I en les dues coses va quedar a mig camí. De Mestalla, en va sortir amb un empat (1-1), que el pot deixar, un cop finalitzada la jornada lluny del Girona i el Madrid, a 9 i 7 punts, respectivament, i, pel que fa al joc, sí que és cert que va millorar, encara que és evident que no va ser suficient per imposar-se a un dels pitjors Valències dels darrers anys.

I és que l’equip entrenat per Rubén Baraja fa el que pot. És un conjunt minvat de talent, sostingut per nois de la casa, i, de fet, els millors que té, Gayà i Javi Guerra, no hi van ser ahir: el primer, per lesió, i el segon, per sanció. Els valencianistes, doncs, sobreviuen, partit a partit, amb cap altre objectiu en la lliga que salvar-se, i així van plantejar el duel contra el Barça; defensar endreçat i esperar el moment. Els va sortir bé, encara que el grup orientat per Xavi Hernández va fer un esforç per la seva part perquè així fos, ja que va malbaratar diverses ocasions clares de gol que haurien canviat irremeiablement el signe de l’enfrontament. L’equip culer, sense fer un joc extremament estimulant, sí que va fer una actuació més que suficient per endur-se els tres punts, però, ahir sí, va fallar a les àrees. Sobretot a la contrària, en què va perdonar molt.

Una altra versió de Lewandowski li hauria anat d’allò més bé. Li aniria de meravella, vaja. No està fi, el polonès, llunyíssim, ara mateix, d’aquell ariet que va ser un dia. En va tenir quatre, dues de clares, i no en va ficar cap. Això, en una primera part en què els blaugrana van començar amb el clàssic ensurt inicial en què Yaremchuk, al cap de 30 segons, va estar a punt de marcar i Iñaki Peña, amb una bona mà, li ho va impedir. Els de Xavi van generar situacions de gol en aquest primer acte, encara que no van acabar de controlar el joc, ja que els rivals, amb ben poc, van inquietar.

Diferent va ser l’escenari després del descans. El Barça sí que va ser més dominador i, liderat per Pedri i Frenkie de Jong, va saber trobar l’esquena de la defensa local, mitjançant un punyent Raphinha. El brasiler es va fer un fart de picar a l’espai amb desmarcades i, en una de les quals, De Jong va trobar-lo, va connectar amb João Félix (55’) i els culers es van avançar. El més difícil estava fet, i un segon gol que obrís escletxa i sentenciés semblava qüestió de temps, però a aquest Barça li falta aquell pòsit, aquella solidesa, aquella fortalesa que tenen els equips fets. I no va caler res més que una jugada aïllada per encaixar, del no-res, l’empat. Una pilota mal centrada per Fran Pérez que va caure dins l’àrea va estar mal defensada per la defensa blaugrana, molt tova, i va caure a la frontal als peus de Guillamon (70’), que amb una innocent conducció, sense que ningú li saltés, va guanyar metres i va xutar a l’escaire.

Malgrat el gol, els culers van continuar insistint amb les desmarcades de ruptura de Raphinha, a les quals es van afegir les de Ferran Torres –de nou xiulat en el seu retorn a Mestalla–, però cap dels dos va estar encertat en el parell d’ocasions que va tenir cadascun. Mamardashvili, un porter que és un gat, els va privar del gol. No hi va haver manera, no hi ha manera.