El Barça torna de Riad ferit, descompost i més empetitit del que hi va arribar. Amb una clara sensació d’impotència i inferioritat contra un Real Madrid madur, tàcticament treballat, en millor estat de forma i amb un pla molt definit, interioritzat i perfectament executat. El Barça va aterrar a Aràbia immers en un mar de dubtes, però plantejant la supercopa com una magnífica oportunitat de reactivar-se, reforçar-se anímicament de cara al segon tram de la temporada i iniciar el 2024 amb la dolçor d’un nou títol. Res de res. En torna atropellat.

La derrota de fa dos anys contra el Madrid en les semifinals va ser venuda pel Barça com una desfeta amb aroma de confort perquè es considerava que s’havia competit de tu a tu contra el Madrid després d’un cert temps sense fer-ho. Laporta va felicitar fins i tot la plantilla al vestidor després de l’eliminació. La derrota d’ahir no deixa marge per a cap felicitació piadosa. Massa vergonya. La cara de Laporta a la llotja presidencial era un poema. Frustració. El Barça va jugar un mal partit, va perdre el títol i, el pitjor de tot, no va competir en cap moment. El clàssic perdut en la lliga ja va generar una petita primera ferida que l’equip ha arrossegat encara fins avui, i ara caldrà veure quines conseqüències genera el trauma de Riad. La supercopa i els seus efectes col·laterals. Si la supercopa de l’any passat va servir per impulsar el Barça cap al títol de lliga, ja veurem quina acaba sent ara la magnitud de la tragèdia.

Si Bellingham va castigar el Barça en el clàssic de lliga a Montjuïc, a Riad va ser Vinícius qui va matar els blaugrana. Tres gols. Xavi va plantejar el partit pensant més en els bons records que li portaven els grans marcatges a l’home d’Araujo a Vinícius d’anteriors clàssics que analitzant el Madrid actual. Va estar condicionat per l’èxit del passat i va fracassar en el present. Perquè el partit no requeria moure Araujo cap a la banda. Aquest moviment ha funcionat molt bé amb un altre Madrid, quan Ancelotti jugava amb un 9 com Benzema i amb Vinícius enganxat a la banda. Però ara aquest Madrid juga a una altra cosa, amb Bellingham apareixent com a factor sorpresa de tres quarts de camp en endavant i amb Vinícius i Rodrygo molt més centrats. No va ser un invent d’Ancelotti per a la final: el Madrid ha estat jugant així des de l’agost. Xavi va situar Araujo a la banda per frenar el brasiler i Vinícius va fer mal pel carril del mig, castigant Koundé. El primer gol de la final és la fotografia perfecta del problema que va tenir ahir el Barça. Gran passada de Bellingham a l’esquena de Koundé, Vinícius es queda sol davant Iñaki Peña, el supera amb el driblatge i marca a pler. En tres minuts el Madrid va liquidar la final. Entre el minut 7 i el minut 10. Carvajal va connectar una passada llarga des del lateral, Rodrygo va arrencar des de camp propi, habilitat, va desplegar-se ràpid en la transició i va regalar el gol a Vinícius. El gran problema del Barça va ser sense pilota, molt penalitzat a l’esquena dels centrals.

Lewandowski va donar sis minuts de vida al Barça. La seva gran volea des de fora l’àrea és l’única imatge positiva que va deixar la final. La reacció blaugrana va quedar desactivada amb el penal d’Araujo a Vinícius. La mà de l’uruguaià va contactar amb l’espatlla de Vinícius, el brasiler, que té sempre facilitat per anar a terra, es va deixar caure i Juan Martínez Munuera va assenyalar la pena màxima. Vinícius va assumir la responsabilitat i no va fallar davant Iñaki Peña. El resultat: hat-trick per a Vinícius i Araujo expulsat. El central va veure la segona groga en el minut 71, després d’un altre contacte lleu amb Vinícius, que es va anticipar en l’acció i Araujo va colpejar-lo al turmell.

Xavi va buscar una sacsejada amb el triple canvi de João Félix, Fermín i Lamine Yamal per Ferran, Sergi Roberto i Pedri. Però el que va acabar arribant va ser el quart del Madrid. Transició de Valverde, centrada de Vinícius, refús tendre de Koundé i gol fàcil per a Rodrygo. Tot massa senzill per al Madrid i tot massa preocupant per al Barça.