Lamine Yamal. A un nano de 16 anys s’aferra el Barça ara mateix amb tot el que li ha de venir. I és que el grup orientat per Xavi Hernández no va. No hi ha manera. Res convida a l’optimisme realment i ja fa massa temps que res rutlla. Tant és qui jugui perquè tothom rendeix per sota de la seva millor versió. Així és. L’equip no té cap mena d’argument a nivell col·lectiu si el rival ho complica una mica, i si no surt alguna genialitat, alguna cosa fora del comú, res canvia. Ahir, contra el Mallorca, tot s’encaminava cap al 0-0, en un partit en què el Barça va tenir la pilota, va jugar a camp contrari, però no va generar pràcticament res davant d’un contrincant ben endreçat, fins que va emergir Lamine Yamal. Perquè sort en va tenir –i en té–, del jove atacant de 16 anys, un noi que és una absoluta benedicció per al grup blaugrana. L’atacant és l’únic capaç de fer precisament això, inventar alguna cosa, generar del no-res i mostrar personalitat quan l’equip no se’n surt. I això va fer ahir, resolent amb un golàs per l’escaire quan el matx entrava en la recta final (73’), per a una victòria (1-0) que suma tres punts en la lliga que permeten a l’equip posar certa pressió al líder, el Real Madrid, al qual s’ha mirat aquesta nit a cinc punts de distància, però, sobretot, aporten aire amb el partit contra el Nàpols a l’horitzó. El Barça es juga el seu futur a Europa dimarts al Lluís Companys contra el conjunt partenopeu en els vuitens de la Champions i el triomf fa que l’ambient, per a la cita, no sigui enrarit.

Això no vol dir que ahir el feu culer no fos escenari d’una altra actuació del Barça molt dolenta. Passa molt poc, quan l’equip entrenat per Xavi té la pilota. O res. I això que la té molt. Poques desmarcades de ruptura, poques línies de passada obertes, poc atreviment per passar endavant, poc atreviment per regatejar, poc de pràcticament tot. És descoratjador, sobretot perquè s’enfrontava a un equip de mitja taula, ben treballat, és clar, però al qual s’hauria d’imposar amb suficiència, almenys pel que fa a joc. No és així. Tan sols engresquen els nens; Pau Cubarsí, que va sortir vencedor del duel particular que va protagonitzar amb Muriqi, un ariet que és un colós, i, òbviament, Lamine Yamal. Perquè tret del que va ser capaç de fer el de Mataró quan va rebre a banda dreta, el Barça no va dur a terme pràcticament res estimulant.

El quadrat al mig del camp no funciona si ningú dels que estan a la part de dalt té prou personalitat per demanar pilota entre línies i qualitat per perfilar-se i rebre girat, o ser capaç si rep d’esquena d’encarar porteria. Ja fa molt temps que Xavi ho prova, però és que no va. La idea és bona, però és que, tot i que ho sembli, no hi ha material per executar-la. Així ho estan demostrant els jugadors. Ahir van començar João Félix i Raphinha a la part de dalt de l’esmentat quadrat i no se’n van sortir. Dels disponibles ahir, només Gündogan ha demostrat tenir capacitat per jugar allà, de rebre entre línies i provocar coses, però va començar a la base, juntament amb Christensen, un altre cop de pivot defensiu, on aporta més aviat poc de tot, realment. Precisament Gündogan va tenir l’ocasió més clara de la primera part, amb un penal que li van fer a Raphinha, però la seva execució la va aturar Rajkovic.

Positiu és que al darrere l’equip no concedeix gaire últimament, un pas necessari per ser competitiu, però és que ofensivament la producció és molt escassa. Només Lamine Yamal. Al principi del segon acte es va treure una fuetada des de dins de l’àrea que es va estavellar al travesser i, cap al final, quan Xavi havia recorregut a Vitor Roque i Lewandowski, que també van tenir poc impacte, l’atacant esquerrà va decidir. El dorsal 27 va recollir una esfèrica a la frontal i acuitat per Dani Rodríguez va ballar a sobre de la pilota, es va ficar dins de l’àrea, i es va inventar una paràbola directa a l’escaire. Un gol guanyador, d’un jugador que, ara mateix, és el principal argument del Barça a tots els nivells.