Tanta baralla dialèctica sobre l’estil i l’ADN Barça abans i després del primer capítol viscut a París, tant debat, tanta anàlisi i tant ball de dades amunt i avall, amb la lupa i la mirada sempre posades en la possessió de la pilota, la pressió alta i els quilòmetres recorreguts, i tot plegat dinamitat en el segon assalt per culpa d’una imprudència d’Araujo. El guió original va durar 29 minuts. Amb la targeta vermella a Araujo va acabar un partit, en va començar un altre i va començar també l’agonia d’un Barça que es va veure obligat a renunciar a la seva idea futbolística per intentar sobreviure des de la defensa. L’expulsió va abocar el Barça al patiment extrem i a una mort lenta. L’equip es va dessagnar, castigat per un desajust defensiu en què Araujo no va saber calibrar l’abast de la tragèdia. El Barça va pagar caríssima l’expulsió. A vegades, en segons quines circumstàncies, cal sacrificar el gol de l’empat i evitar quedar amb un home menys durant una hora de partit. Això, contra un rival amb el talent i el gran ventall d’alternatives que té en atac el PSG, és una temeritat. Araujo hauria hagut de deixar passar Barcola i que hagués passat el que Déu hagués volgut, perquè encara tenia Ter Stegen al davant. Però un home de la religiositat de l’uruguaià no ho va voler deixar en mans de Déu ni del seu porter i va decidir fer caure la gasela del PSG sent ell l’últim home. L’expulsió va ser clara i la mala decisió del central, també. Són accions que s’han de decidir en mil·lèsimes de segon i a ell el va trair l’instint primari de tot defensor de voler frenar el rival com fos. Una acció que deixa el Barça fora de Wembley.

El Barça no serà entre els quatre millors equips d’Europa. Una llàstima. Acaba aquí el somni de la Champions. I el pitjor és que no sabíem què hauria pogut passar si el Barça hagués pogut competir onze contra onze. La vermella fa més mal precisament per això. Fa mal perquè fins aleshores l’equip havia competit bé. Va competir excel·lentment a París i va competir molt bé ahir fins a l’acció que ho va canviar tot. El Barça va morir dempeus, amb orgull i cor, però l’1-4 cou.

El gol de Raphinha va fer somiar Montjuïc. Lamine Yamal va deixar clavat Nuno Mendes i el brasiler, amb la tíbia i amb la cama de suport, amb la qual no pretenia rematar, va fer l’1-0 abans dels primers 15 minuts. El Barça es va posar amb dos gols de marge en l’eliminatòria, però l’esperava un fatal desenllaç, amb Dembélé, Vitinha i Mbappé com a executors. Els dos primers ja havien marcat a París i ahir van repetir. Curiós el cas de Dembélé. Havia marcat un gol en tota la temporada i contra el Barça, en dos partits, ha acabat marcant dos gols. Xiuladíssim en el seu retorn a Barcelona, però triomfador de la nit. Ell i Mbappé. L’estrella del PSG havia estat molt criticada en el partit d’anada i ahir va ser ell qui va acabar condemnant el Barça. Va tornar a fer un partit molt per sota de les seves possibilitats, amb Cubarsí guanyant-li la partida en el primer temps. Només va aparèixer quan el seu equip ja havia empatat l’eliminatòria. Gol de penal i gol en una transició, amb el Barça ja massa ferit, i en una acció plena de rebots i caramboles en què la fortuna li va somriure. Marxa de Barcelona amb dos gols i una mica més abraçat al madridisme.

Si Araujo es va equivocar en l’acció amb Barcola, també es va equivocar de ple Cancelo en el penal comès sobre Ousmane Dembélé, perquè el francès no estava orientat cap a porteria ni l’acció presentava cap perill. Amb el Barça tan exposat, regalar el penal va ser la llosa definitiva.

El Barça va acabar amb tres expulsats: Araujo, Xavi i De la Fuente. És la tercera expulsió de Xavi. La seva puntada de peu a un coixinet de la UEFA que protegia l’àrea d’un tècnic d’imatge li va costar l’expulsió. Per a ell, el somni de la Champions va acabar en el minut 55. Per al Barça, havia començat a acabar molt abans. Acaba l’era Xavi, ara sí.