Alexia va acabar abatuda. Amb la mirada perduda. Lamentant-se. L’havia tingut. Sí, la capitana havia acaronat l’empat en l’últim instant del partit. Una falta lateral al segon pal, despenjada per Bronze, va caure a la zona d’Alexia. La pilota va botar-li just abans i la rematada, que no era fàcil, no va sortir com hauria desitjat. Va sortir fora quan tot el Lluís Companys cantava el gol. La capitana va posar-se les mans al cap i es va deixar caure a terra. Cridava al cel. Amb el xiulet final, esbufegava. La jugada era al seu cap. Segur que la va repetir en la seva ment durant la tarda. Probablement, ho seguirà fent al llarg de la setmana, mentre compta els dies per trepitjar Stamford Bridge.

L’any passat, Alexia es va quedar a les portes de reaparèixer al Camp Nou contra el Chelsea després de rebre l’alta. Ahir, tenia l’oportunitat de tornar a disputar unes semifinals de la Champions contra el mateix rival i en un escenari especial. La seva entrada al camp va ajudar, però no el suficient per trobar una esquerda al sistema defensiu de Chelsea. L’equip blaugrana no va estar bé, però un empat hauria fet veure les coses diferent. I sí, Alexia donarà voltes a la jugada, però Alexia és un animal competitiu. Un error no l’enfonsarà, com no ho van fer les derrotes a Budapest o a Torí i tampoc la lesió al genoll que li ha fet la guitza en els darrers dos anys. La capitana s’ha aixecat i ajudarà a aixecar-se la resta. És l’hora del lideratge. Del poder del braçal que Alexia ha lluït tantes vegades. Reset. Analitzar el que no es va fer bé i trobar-hi remei. El Barça ha de fer allò a què està tan acostumat: guanyar. També patir. Caldrà la millor versió de totes, també la d’Alexia.