Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Vitor Baia: un sopar d’agraïment a Pantic
El latin lover enfonsat per la lletgesa guerrera de Pantic, la clenxa simètrica apartada per la normalitat rutinària de Hesp, el carter de Neruda que mai arribava a la bústia, en definitiva, l’intent seriós d’enterrar Zubizarreta i la conseqüent certesa que tota llegenda deixa una maledicció amb la seva partida. Vitor Baia fou un piromusical buit vençut per la sobrietat lineal del seu predecessor.
Així doncs, Baia va arribar com el serraller encarregat de clausurar el trauma de l’avió d’Atenes, i al final, el seu llegat fou una nit esgarrifosa de copa per vestir una de les grans remuntades del club. El fracàs personal per engrandir l’èxit col·lectiu, o sigui, la seva mort prematura per aconseguir la redempció de Robson davant el trauma cruyffista. El sacrifici visceral de l’home lleial al seu valedor.
En definitiva, va arribar com a porter estrella i va sortir com un simple home atractiu malaguanyat pel destí, un més dels perduts entre la transició de Zubi a Valdés. De totes maneres, per ell, futbolista resistent on n’hi hagi, aquest fracàs va ser el punt de partida per esdevenir l’antiheroi més prolífic de la història del club: el Barça fou l’hecatombe imprescindible per créixer, el calvari per ser el millor porter d’Europa el 2004, el preu a pagar per valorar l’èxit, el purgatori militar de qui torna a casa per tirar endavant la família, o sigui, l’aprenentatge perpetu que la línia divisòria entre el cel i l’infern pot ser tan prosaic com el nom d’un tal Milinko Pantic, a qui encara ara, Baia li deu un sopar d’agraïment pels favors prestats.