Un camió de pollastres estampats sobre una joieria de luxe, un guerrer tribal irrompent a Versalles a cops de matxet, un solista de hardcore desafinant una cançó pop, o sigui, un Rochemback galopant tot fent el gest incrèdul quan li parlaven del joc de posició: ets tu escoltant-me per caritat mentre jo miro sense interès la teva sèrie turca.

Així doncs, Rochemback hauria servit per perseguir el correcamins, segar la gespa de l’estadi en temps rècord o multar cotxes a la Diagonal pel dia de partit, però no per la funció de la seva arribada: ser el substitut de Pep Guardiola. O sigui, va marxar Paul McCartney i mentre encara sonava l’eco de Let it be als afores de Santpedor, va arribar Ramoncín fent versions desafinades de Hey Jude. Ras i curt, el darrer representant del dream team, l’essència conceptual de Cruyff, era reemplaçat per un gimnàs amb cames, un corredor de fons, un lector no lector, un canoner sense capacitat de dirigir el canó, un instint sense senderi. Res podia sortir malament.

En definitiva, aquest va ser Fabio Rochemback, la personificació del sense sentit de Joan Gaspart, el descontrol del cor i la inhibició del cap, les comissions amunt i avall, el “m’han dit que té coses de Bakero”. O sigui, una conseqüència més del trauma per la fugida de Figo: una hemorràgia descontrolada que va definir la presidència traumàtica de l’aficionat Joan, i de pas, la condemna a l’oblit d’aquest brasiler no brasiler; dit d’altra manera, del Ramoncín sense pollastre que mai va saber afinar We can work it out.