Johan Cruyff amb posat de Marlon Brando li va fer cabuda al primer equip a mode de Robert de Niro tocant l’esquena de Ray Liotta a Goodfellas, perquè qui acarona el cel pot creure que no es tracta de qui sinó del què, i aquí, el Panoramix holandès va delirar amb la convicció que la poció màgica funcionaria igual amb Laudrup que amb Korneiev: el desvari del geni i el tràfic d’influències de qui es creu infal·lible .

Així doncs, Angoy va ser l’omnipresent porter del filial, el sènior dels joves, la màniga curta sense ser curta del tot, l’etern pla C, una pilota sota les cames al Gamper, la causa el·líptica de l’avió d’Atenes, l’intent de mantenir la prosperitat amb les cartes canviades, la vocació en formació del millor kicker d’Europa, l’engany d’un resultat idèntic amb una permuta desigual de les peces: l’anhel elogiable del patriarca de brindar prosperitat a la família sense calcular el preu personal.

A partir d’aquí, element imprescindible dins d’un Barça polaritzat entre partidaris del profeta i del senyor de les claus, Angoy va ser víctima i arma alhora, temptativa de i temptació per a, l’intent de Cruyff i l’excusa per la oposició, la personificació de l’ira de Nuñez i la redempció posterior de Laporta, el punt de partida d’una renovació incompleta, l’aflicció comunitària per la pèrdua de papers de l’arquitecte que ens va ensenyar a ser qui havíem de ser, i al final, l’evidència que el Barça és un gran constructor d’històries col·lectives que sempre ha confós reconstruir amb destruir.