La sobre­ac­tu­ació tea­tral és una mos­tra de medi­o­cri­tat inter­pre­ta­tiva, d’ama­gar amb l’estrip hiperbòlic la inca­pa­ci­tat d’abraçar la veri­tat amb un gest sub­til, i Gri­ez­mann, amb la comèdia no creïble dels con­fe­tis com a redempció arti­fi­ci­osa de l’ensar­ro­nada del docu­men­tal, va enter­rar el seu pro­ve­nir emo­ci­o­nal a can Barça abans de començar. Mai va sen­tir-se part de res i l’afició no se’l va creure: una ficció tea­tral medi­o­cre per satis­fer el con­sum de mas­ses, un Jim Car­rey abans d’El xou de Tru­man, un Melendi inten­tant fugir de si mateix.

Així doncs, anti­he­roi d’estadísti­ques sòlides i d’apor­tació objec­tiva durant del seu exili a Bar­ce­lona, va ser alhora anta­go­nista emo­ci­o­nal per la uti­lit­zació pretèrita del club en bene­fici propi, per ser víctima d’un con­flicte jeràrquic amb l’abso­lu­tisme de Messi, per l’error de càlcul de qui es creu desit­jat men­tre el públic avor­reix les mega­lo­ma­nies impúdiques. Tots sabem que a la pri­mera temp­tació de nen con­sen­tit hau­ria d’haver anul·lat el bit­llet de l’AVE a Bar­ce­lona.

En defi­ni­tiva, Gri­ez­mann va ser l’anti­he­roi prolífic, el dels números sal­va­bles i el de la fre­dor ambi­en­tal, el de “no hau­ries d’haver vin­gut perquè tam­poc volies venir”, el de “no tens lloc dins la secta”, el de no sen­tir-se esti­mat en cap moment, el del Petit Príncep empre­so­nat pels seus pro­pis bao­babs, o sigui, el del per­so­natge de Saint-Exúpery que es va creure la men­tida d’un pla­neta on les roses, si les cui­des, mai es mar­cei­xen.