L’amic distret de Finidi, el cosí llunyà d’Okocha, l’obsessió de Robson convertida en paròdia, el racisme latent dels noranta a través de la sàtira del personatge, els genolls de porcellana esberlada, el sense sentit d’un fitxatge buit d’argumentari, i evidentment, l’essència heroica del mite indestructible: el míssil sense direcció convertit en assistència perquè l’innombrable marqués el gol de la final de copa.

Aquesta va ser la grandesa eterna d’Amunike, aconseguir la glòria des de l’error, trobar la victòria des de la falta de criteri, portar l’himne al Bernabéu a través d’un xut còmic, o sigui, la certesa que els grans avenços de la humanitat s’han produït per actes involuntaris de genis sense límits: la poma de Newton, la penicil·lina de Fleming, i la passada màgica d’Amunike.

Així doncs, Amunike amb el temps ha estat un dels nostres per la mitificació en la memòria col·lectiva d’aquest antiheroi de carn i ossos, del campeolones campeolones, per haver tractat el Barça amb noblesa i alhora, la mala consciència de l’afició per veure’l com el bufó de la cort, com l’arma devastadora per ridiculitzar Robson i la via expiatòria de la frustració per l’absència de Cruyff: mai un fracassat acabaria essent tant redimit.

En definitiva, la manera de demanar-li perdó i restituir-lo en l’imaginari blaugrana ha estat no jutjar el seu rendiment escarransit, idealitzar el xut desorientat de la final de copa com si fos una assistència de Laudrup a Romário, i finalment, apreciar l’agraïment d’ell cap al Barça: Amunike, uno di noi.