Refle­xi­o­nar sobre la bana­li­tat del mal a l’obra d’Arendt i reci­tar Lorca amb ulle­res de pasta ens va dig­ni­fi­car a tots, sobre­tot als bar­ce­lo­nis­tes esnobs obses­sius a fotre el pal a tot­hora amb allò de més que un club i el seu lli­gam amb els drets d’un poble, però a veure, deser­tem del roman­ti­cisme català i pas­sem al prag­ma­tisme bàsic per sub­sis­tir: Thu­ram va venir per jugar de cen­tral després d’una car­rera excelsa, no a fer de catedràtic de lite­ra­tura com­pa­rada a la Pom­peu Fabra.

Així doncs, si par­lem del Thu­ram intel·lec­tual el ren­di­ment va ser de matrícula d’honor, amb el seu posat d’acti­vista pels drets civils, amb la seva com­petència per gene­rar pen­sa­ment com­plex ves­tit de sub­or­di­na­des adjec­ti­ves, i amb la seva capa­ci­tat d’inter­pre­tar les capes de la rea­li­tat i treure’n con­clu­si­ons pel canvi polític, però si jut­gem el seu dia a dia espor­tiu ens va arri­bar un fut­bo­lista amb volun­tat d’ence­tar les mil cau­ses d’un demà sense fut­bol, una estre­lla de pri­mer nivell sense força per engen­drar bri­llan­tor: un campió del món pre­o­cu­pat per estu­diar aquest món que un dia va fer seu.

En defi­ni­tiva, Thu­ram va ser un heroi moral però un anti­he­roi espor­tiu, el juga­dor en decadència que va dis­si­mu­lar pel seu verb ètic i el seu posat decent, el catedràtic d’ins­ti­tut capaç de donar sen­tit al pro­ve­nir d’ado­les­cents des­ar­re­lats, i alhora, el vell refe­rent d’una Juven­tus cam­pi­ona que va que­dar ofe­gat per la decadència d’un equip pre­so­ner de la seva estre­lla. L’ètica de Thu­ram va per­dre con­tra l’hedo­nisme auto­com­pla­ent de Ronal­dinho.