El Barça de Hansi Flick no pot superar el Mònaco. Ja el va guanyar en el trofeu Joan Gamper (0-3), i és fins ara, l’únic equip –pretemporada inclosa– que l’ha superat aquesta temporada; i ahir, en l’estrena en la Champions League, una altra vegada (2-1). El principi del camí del conjunt blaugrana en la màxima competició continental va ser, doncs, amb el peu esquerre, en una posada en escena que va estar condicionada des de ben aviat, ja que va haver de jugar pràcticament tot l’enfrontament amb inferioritat numèrica per l’expulsió d’Eric García en el minut 10. Des d’aleshores l’equip blaugrana no es va retrobar, i Flick, amb poques alternatives a la banqueta perquè fins a quatre migcampistes –Gavi, De Jong, Fermín i Dani Olmo– estan lesionats, va tenir poc marge de maniobra per intervenir. Els culers van estar lluny de les versions ofertes en el gran inici de lliga que estan protagonitzant i van caure amb justícia.

En tot cas, el duel va marcar-lo, irremeiablement, la matinera tergeta vermella directa a Eric. L’acció va originar-se per una falta d’entesa entre el central, que ahir va ser la novetat en l’onze titular en el pivot defensiu, i Ter Stegen, i en què el sentinella va tenir un pèl més de responsabilitat. Amb la pilota en poder del porter, en sortida de pilota, Eric va anar a rebre a la frontal, emportant-se un marcador al darrere, però quan Ter Stegen va passar-li –ja de forma temerària–, el català va desmarcar-se cap a un altre lloc, i la pilota va acabar als peus de Minamino, que es va quedar sol davant de l’alemany i Eric, intentant aturar la progressió, el va tirar a terra. Falta i targeta vermella.

En aquest context, Flick, va endreçar l’equip en un 4-4-1, amb la defensa inicial formada per Koundé, Cubarsí, Iñigo Martínez, Balde, situant Pedri i Casadó, en un doble pivot a la medul·lar, escortats a les bandes per Lamine Yamal i Raphinha i amb Lewandowski en punta. I li va costar molt, a l’equip barcelonista, ficar-se en el partit. De fet, no va fer-ho, només per moments. I és que amb un futbolista de menys, el grup dirigit per Flick va perdre un dels seus grans trets identitaris: la pressió alta. Ja no la va poder fer perquè el Mònaco, amb un jugador de més, sempre hauria trobat algú lliure, cosa que hauria estat un suïcidi. Així, sense pilota, no va viure còmode, ja que no podia anar endavant, i amb pilota igual, perquè quan l’aconseguia, la tenia molt endarrere i, tampoc va ser capaç d’ajuntar-se a través de passades ni circulacions llargues.

El Mònaco, un equip molt ben treballat per Adi Hütter, i amb jugadors interessants, com Eliesse Ben Seghir i Maghnes Akliouche, va empènyer i va generar diverses arribades perilloses, que Embolo, força desafinat, va malbaratar. Sí que va afinar l’esmentat Akliouche (16’), que després d’una bona jugada individual va obrir la llauna per als monegascs. Al Barça li va faltar, en aquest context, algú que es rebel·lés de manera individual. Només van fer un pas endavant en aquest sentit dos jugadors que són nens: Casadó –21 anys i quatre estones jugades en el primer equip– i Lamine Yamal –17 anys–. De fet, sense casualitat perquè eren els més presents, d’una magnífica passada del migcampista a l’atacant, en va sortir l’empat. Va resoldre amb qualitat Lamine Yamal (28’), que va marcar el seu primer gol en la Champions League.

Tampoc en la segona part, en què la inèrcia del joc va ser la mateixa, va despuntar cap blaugrana més. Amb l’equip aculat, Lewandowski tenia molts metres davant seu i no va resultar mai una amenaça; Pedri no va tenir el seu millor partit; i Raphinha, que sí que va representar perill per als locals amb les pilotes llargues, va tenir tres jugades clares per finalitzar i les va arruïnar. Mentrestant, el Mònaco avisava, fent intervenir Ter Stegen, fins que Ilenikhena (71’) no va perdonar, en una concessió estranya del Barça, ja que va arribar en una acció a camp obert, amb l’equip culer a camp rival, mala situació estant amb deu jugadors.

No va tenir arguments, el conjunt blaugrana, per empatar i no va tenir cap possibilitats de fer-ho. A rescatar, el retorn d’Ansu Fati que va sortir en el minut 88, amb el deu a l’esquena i en la posició d’extrem esquerre. De buit, doncs, va marxar el Barça del feu del Mònaco, la bèstia negra de Flick. És l’únic que l’ha guanyat a la banqueta barcelonista, dues vegades.