Barça

Elena Fort

VICEPRESIDENTA DEL BARÇA

“Rebem crítiques que no tenen cap contingut”

“Tenim respecte a qualsevol soci que manifesta la seva idea de com vol el club. Una altra cosa és que hi hagi crítiques que semblen més o menys interessades o més o menys inventades”

“Estem convençuts que hem fet una gran feina. Explicarem tots els números, que són transparents, clars i molt positius”

Elena Fort i Cis­ne­ros (Bar­ce­lona, 1970) és l’única dona de la junta direc­tiva del Barça. Amb l’assem­blea a tocar, la vice­pre­si­denta ins­ti­tu­ci­o­nal i res­pon­sa­ble de l’Espai Barça se cita amb aquest diari al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Allà forma part del grup par­la­men­tari de Junts, del qual ha estat dipu­tada en dues oca­si­ons (del maig del 2019 al desem­bre del 2020 i del març del 2024 al maig del 2024). Així, l’advo­cada, sòcia 8.297 de l’enti­tat blau­grana, acom­pa­nya els redac­tors i el fotògraf a un des­patx de dins del Palau, s’asseu, s’omple un got d’aigua i es dis­posa a par­lar de tot ple­gat.

Què és més difícil, ser vice­pre­si­denta del Barça o dipu­tada?
Vice­pre­si­denta del Barça. La com­ple­xi­tat emo­ci­o­nal i pas­si­o­nal que té el Barça, mal­grat que pugui sem­blar con­tra­dic­tori, no la té la política. La política té més raci­o­na­li­tat, perquè trac­tes els temes d’una altra manera, segu­ra­ment. Amb el pre­si­dent diem mol­tes vega­des que nosal­tres ges­ti­o­nem emo­ci­ons i això sem­pre és molt més com­plex, perquè no agra­des mai a tot­hom, perquè qual­se­vol decisió no ha de ser popu­lar, i perquè hi ha quasi 140.000 socis, i són 140.000 visi­ons dife­rents del club. La difi­cul­tat és molt més alta.
Demà és l’assem­blea. Ha aixe­cat pol­se­guera que sigui telemàtica.
Per mi és sor­pre­nent, perquè hem estat amb molta gent al club durant molt temps dema­nant avenços per poder demo­cra­tit­zar l’assem­blea. Cre­iem que fer-la de manera telemàtica era demo­cra­tit­zar-la, perquè a les últi­mes hi ha pogut entrar a par­ti­ci­par gent d’altres espais, com ara de Polònia. Ente­nem que és la forma més democràtica i més oberta de poder-la fer perquè tot­hom pugui par­ti­ci­par-hi, i ales­ho­res s’uti­litza com una qüestió de manca de democràcia. És al revés. És la manera de reforçar la par­ti­ci­pació de tota aque­lla gent que no viu a Bar­ce­lona, que ho té més com­pli­cat.
També es fa en un dia que no hi ha par­tit.
Quan es feien en dia de par­tit s’havien d’aca­bar cor­rents. Doncs ara el que fem és fer-la en un dia sense par­tit, amb els mit­jans perquè tot­hom s’hi pugui con­nec­tar, perquè tot­hom pugui votar, perquè tot­hom pugui dir el que vul­gui; també obrim un període previ perquè tot­hom que no es pugui con­nec­tar pugui con­tes­tar. En les últi­mes assem­blees, s’han lle­git totes i cadas­cuna de les pre­gun­tes i es con­tes­ten una per una. És la forma més democràtica. El que passa és que hem de can­viar una mica cul­tu­ral­ment. Al final, tota la vida s’ha dit que l’assem­blea és arcaica i quan fem una assem­blea oberta a tot­hom es gira una mica l’argu­ment. Estem ple­na­ment con­vençuts que és molt més democràtica, però també hem de convèncer per can­viar cul­tu­ral­ment.
La logística, amb el camp en obres, és un altre fac­tor.
Tenim unes ins­tal·laci­ons en obres, tenim manca d’acces­sos amb faci­li­tat, no tenim apar­ca­ments... Hi havia tota una sèrie de fac­tors que se suma­ven a l’essen­cial, que és: com es pot posar en dubte que sigui més democràtica quan tot­hom s’hi pot con­nec­tar? Si és pre­sen­cial limi­tes molt més. I ens diuen: “Que sigui pre­sen­cial i telemàtica.” En aquest moment ja ho és, d’híbrida, perquè tenim pre­sen­ci­a­li­tat foca­lit­zada també en els sena­dors, que són els socis més antics, i se’ls dona una pri­o­ri­tat. Es va deci­dir fer-la telemàtica com s’havien fet i no ens havia gene­rat mai cap pro­blema. Per tant, a vega­des uti­lit­zem qüesti­ons i hi donem vol­tes de manera que no toca.
L’opo­sició demana refor­mu­lar els comp­tes.
Estem con­vençuts que hem fet una gran feina. A l’assem­blea expli­ca­rem tots els números, que són trans­pa­rents, que són clars, que són molt posi­tius en mol­tes coses. Amb la consciència que encara no hem sor­tit del tot i no hem acon­se­guit encara tot el que volíem. L’objec­tiu era a més llarg ter­mini, sem­pre havíem par­lat de cinc anys. Però estem molt orgu­llo­sos d’aquests números i els defen­sa­rem. És molt lícit que uns socis no hi esti­guin d’acord, però això no vol dir que els hàgim de can­viar o refor­mu­lar.
I en l’assem­blea les vota­ci­ons estan audi­ta­des telemàtica­ment?
Sí, sem­pre ho han estat. Hi ha un notari durant tot el procés i, per tant, màxima con­fiança. De fet, ja es va fer un referèndum telemàtic, s’han fet totes les assem­blees telemàtiques i és un procés abso­lu­ta­ment trans­pa­rent i con­tro­lat.
Què suposa que l’audi­tor hagi dis­cre­pat dels números?
Jo no soc experta en eco­no­mia, sé el que em diuen els meus com­panys i els exe­cu­tius del club. Hi ha una divergència de cri­teri molt més pru­dent a l’hora de comp­ta­bi­lit­zar aquesta manca de paga­ment. Estem par­lant d’una moro­si­tat al cap i a la fi. Per un cri­teri d’extrema prudència, hi ha aquesta sal­ve­tat que a l’audi­tor li fa indi­car que val 0. Nosal­tres ente­nem que com que tenim negoci, l’estem començant, ente­nem que no val 0. És una divergència de com comp­ta­bi­lit­zen aquesta moro­si­tat i l’efecte que té. Però és un cri­teri diver­gent. De fet, seria molt més àgil per a nosal­tres dir que no volem la sal­ve­tat, però al final defen­sem la feina que hem fet. És una decisió per­fec­ta­ment expli­ca­ble i jus­ti­fi­ca­ble; per tant, no ens ama­guem.
El tema de Barça Stu­dios és el que genera més con­trovèrsia.
Jo crec que això ho va expli­car molt bé en Fer­ran Olivé [tre­so­rer del club]. Quan tu gene­res una nova línia de negoci, que és tot aquest negoci que hi ha al Barça Vision, que al final és tot allò que ens parla del meta­vers, que ens parla d’aques­tes qüesti­ons més digi­tals, també la nova pla­ta­forma tele­vi­siva, és un negoci que cal arren­car-lo. Aquest negoci, quan se’l valora, se’l valora perquè hi ha uns infor­mes externs que diuen que té aquesta capa­ci­tat. Després ha tin­gut una moro­si­tat, i aquesta moro­si­tat impacta en el que són els números exac­tes, però no en el valor real del negoci. Hi ha gent interes­sada, però és evi­dent que és un procés molt més lent. Aquest negoci no és el que gene­rarà encara. Però els experts diuen que gene­rarà. Està fun­ci­o­nant en tot el món en altres àrees, i només fal­ta­ria que el Barça, que és una de les mar­ques glo­bals més impor­tants, no pogués gene­rar negoci en una àrea com aquesta. Segu­ra­ment ha anat més lent del que es podia pre­veure. I el que ens ha donat és aquest impa­ga­ment que no té res a veure amb el con­tin­gut o el futur del negoci, ha por­tat que ara pun­tu­al­ment hàgim de tenir aquesta situ­ació segu­ra­ment una mica anòmala. Però això no ha fet per­dre la nos­tra con­fiança en el negoci, ans al con­trari. Estem al dia d’avui amb tre­balls sobre la taula, que donen un gran valor a aquest negoci.
I l’acord amb Nike com està?
Hi ha una situ­ació que ja s’ha expli­cat amb l’afer de la roba espor­tiva i, per tant, quan tin­guem notícies, ja ho direm. Tre­ba­llant sem­pre en el bé del club.
Amb això s’arri­barà a la regla 1:1?
Quan tin­guem notícies les expli­ca­rem.
Tor­nant als comp­tes. Es pot dis­cu­tir si són 12 mili­ons de bene­fi­cis ordi­na­ris o si són 91 mili­ons de pèrdues, però el que no es fa en cap cas és reduir el deute.
El Barça ha tin­gut unes pèrdues en gestió ordinària cons­tants que eren una sag­nia. Nosal­tres estàvem amb més des­pe­ses obli­ga­des del que ingressàvem. I per començar, vam apli­car un pla de via­bi­li­tat molt extrem. Tan extrem que cada euro que volen gas­tar els depar­ta­ments ha de pas­sar per una fis­ca­lit­zació i una auto­rit­zació, i quan es diu que no és no. I a vega­des quan es diu que no, es pre­gunta: “Com és que el Barça no pot gas­tar això? Doncs no, no gas­tem perquè hi ha un pla de via­bi­li­tat molt extrem i hem acon­se­guit esta­bi­lit­zar aquesta sag­nia. Quan tu esta­bi­lit­zes aquesta sag­nia i ja no perds, és quan pots començar a eixu­gar més deute. Per tant, aquest deute l’ani­rem eixu­gant un cop hàgim atu­rat aquesta sag­nia.
El deute és un punt que està fent par­lar.
El que passa és que també hi ha la qüestió que mol­tes vega­des con­fo­nem tipus de deu­tes i mol­tes qüesti­ons, i sobre­tot es fa una demagògia. Es diu: “Devem 2.400 mili­ons per l’Espai Barça.” I no és veri­tat això. L’Espai Barça sem­pre hem expli­cat que és una estruc­tura abso­lu­ta­ment dife­rent, que no es paga amb recur­sos del club, que es paga amb l’excés, el plus d’explo­tació que gene­rarà el nou Spo­tify Camp Nou i que no té garan­ties patri­mo­ni­als. I, per tant, no posem en risc cap garan­tia. Per tant, jo crec que si volem fer números grans, hi ha eco­no­mis­tes que ja ho han espe­ci­fi­cat. Si volem fer números grans, podem fer números grans, però no estem fent la rea­li­tat.
Seguint amb l’Espai Barça, amb el retorn a l’Spo­tify Camp Nou, encara man­te­nen que es jugarà a final d’any?
Jo segueixo man­te­nint i man­tindré sem­pre que tre­ba­llem a fons, per com vam dir que és la nos­tra volun­tat, tenir l’estadi pre­pa­rat per començar a jugar a finals d’any. Ho vaig expli­car a la roda de premsa, jo crec que això ho pot enten­dre tot­hom, que hi ha mati­sos que tu no pots con­tro­lar, o que fins i tot quan tin­guem totes les obres aca­ba­des podem valo­rar si fer un par­tit a l’Spo­tify Camp Nou i un a l’estadi olímpic. Hau­rem de valo­rar si ope­ra­ti­va­ment ens interessa haver de tenir amb tres dies de diferència dos esta­dis oberts. Sobre les cir­cumstàncies ani­rem deci­dint.
La idea ini­cial era el 29 de novem­bre, la data del 125è ani­ver­sari.
Ini­ci­al­ment, la nos­tra pri­mera idea era el 29 de novem­bre. Això evi­dent­ment amb l’obra s’ha anat modu­lant. Ara el volíem per a final d’any. Sem­bla que si te’n vas un mes amunt, un mes avall sigui una catàstrofe. Jo crec que hem de valo­rar tot el que s’està fent i que al final unes set­ma­nes amunt o unes set­ma­nes avall no sig­ni­fica incom­plir cap pro­mesa, sinó ajus­tar les coses perquè es facin bé. I ales­ho­res, a vega­des, sorprèn aquest interès quan diuen: “Quina data? Quina data?” Vam dir a final d’any, però final d’any pot ser unes set­ma­nes amunt, unes set­ma­nes avall. Ho modu­la­rem. El ritme de les obres és molt bo. Jo crec que, si ho aneu veient, allò està crei­xent molt. Estem ja col·locant els seients, tin­drem els ser­veis mínims. I, per tant, estem unes set­ma­nes amunt, unes set­ma­nes avall. I això és així. I jo crec que ens hem de con­gra­tu­lar del coratge de la junta d’haver deci­dit aga­far unes obres que feia... Jo vaig mar­xar del club l’any 2010 i ja es tre­ba­llava en el pro­jecte Espai Barça, i onze anys més tard ens hem tro­bat que allò no havia avançat, que no s’havia començat. I el coratge, amb una situ­ació econòmica com la que hi havia, d’enten­dre que el futur del club pas­sava per la remo­de­lació de l’espai Barça i assu­mir totes les coses no bones. No és fàcil per a una junta –que ens agra­da­ria estar tran­quils– haver d’assu­mir els tras­llats a Montjuïc, les molèsties als socis, sabem que no és fàcil, però ho estem fent pel bé del club.
Seguint amb aquest endar­re­ri­ment...
No, jo no diria endar­re­ri­ment. És ajust de temps. Hi ha influït també que l’Ajun­ta­ment no per­metés tre­ba­llar les hores que nosal­tres volíem. Hi havia per­mi­sos de tre­ball que neces­sitàvem que no s’han tra­mi­tat a temps i que no ens han permès por­tar a temps algun tipus de tre­ba­lla­dor específic. Hi ha coses que no s’expli­quen, però que també poden fer que aquesta obra balli amb un lapse de temps que ente­nem que és pru­dent i nor­mal. No m’agra­da­ria par­lar d’endar­re­ri­ment.
Ente­sos. Limak té una clàusula per la qual ha de pagar per cada dia que l’obra va tard?
En tots els con­trac­tes, cadascú es garan­teix les seves posi­ci­ons. Amb un con­tracte d’aques­tes carac­terísti­ques, però, evi­dent­ment, com a per­sona que ha de rebre les obres, tu et com­pro­mets a aca­bar-les un dia deter­mi­nat. I, per tant, a par­tir de quan tu et com­pro­me­tis, posem una pena­lit­zació. La pena­lit­zació exis­teix i no ho hem dit mai. Ara bé, també sé que aquesta pena­lit­zació es modula. Ho dic perquè mol­tes vega­des no és tot blanc o negre. Si resulta que no han tin­gut les hores sufi­ci­ents perquè els ajun­ta­ments ens han limi­tat a les obres, jo tinc una clàusula de pena­lit­zació, però haig d’enten­dre si la puc apli­car o no a l’empresa, perquè no és culpa de l’empresa. Per tant, aque­lla pena­lit­zació sem­pre serà quan aquesta empresa no com­pleixi les seves obli­ga­ci­ons. Que és el que toca.
S’han fet virals bara­lles entre tre­ba­lla­dors. No són del club, però tam­poc gene­ren bona imatge.
Estem fent obres d’unes dimen­si­ons altíssi­mes. Que un dia, després d’un any i escaig, hi hagi una bara­lla que no és culpa de ningú és una anècdota. Ens pre­o­cupa; vet­llem perquè no pas­sin aques­tes coses; vet­llem perquè tots els pro­ces­sos siguin nets; tenim reco­nei­xe­ments, que tam­poc hem de fer públics, del fun­ci­o­na­ment del que és tot el tema de segu­re­tat de l’obra. En una obra d’aques­tes carac­terísti­ques hem tin­gut dos inci­dents mínims amb tre­ba­lla­dors. Un que va caure i por­tava un arnès i no va pas­sar res, i això és únic, és una fita única, en una obra d’aques­tes carac­terísti­ques. El fet que hi hagi una bara­lla és molt tele­vi­siu, però és una anècdota en un procés molt llarg. No ens agrada que passi, però no és una cosa que passi cada dia; per tant, de l’anècdota no en fem una notícia.
Dar­re­ra­ment, l’opo­sició s’està mos­trant molt crítica i s’està movent. Què en pensa, de tot ple­gat?
El Barça, i ho dic ple­na­ment con­vençuda perquè jo també l’he exer­cit, és un club molt viu i, gràcies a Déu, tenim gent que pensa en el bé del club i que es mobi­litza, refle­xi­ona i es mani­festa. Ple i abso­lut res­pecte a qual­se­vol soci que mani­festa la seva idea de com vol el club, tant si s’ajusta al que fa la direc­tiva com si és crítica. De les crítiques també se n’aprèn. I com tot­hom, ningú fa al cent per cent bé les coses. Una altra cosa és que hi hagi crítiques que et puguin sem­blar més o menys interes­sa­des, més o menys fona­men­ta­des en fets reals, o més o menys inven­ta­des.
Víctor Font ha dit aquesta set­mana: “L’herència de Laporta... Riu-te’n, de la de Bar­to­meu.”
Totes les opi­ni­ons són res­pec­ta­bles. La rea­li­tat posarà cadascú al seu lloc. També li van pre­gun­tar: “Què faries amb l’Espai Barça?” I va res­pon­dre: “Fer una audi­to­ria i començar les obres ràpida­ment.” Doncs és el que vam fer. Vam fer una audi­to­ria i vam començar les obres al més ràpid pos­si­ble. Vam fer unes modi­fi­ca­ci­ons, sí, perquè com a con­seqüència de l’audi­to­ria de les obres vam veure que hi havia coses que s’havien de millo­rar. Per tant, a vega­des hi ha crítiques que poden ser grans titu­lars, però que no tenen con­tin­gut. Perquè pre­ci­sa­ment el que vam fer va ser el que ell dema­nava. Per tant, molt lícita la crítica, però a vega­des no té tota la base real que hau­ria de tenir.
Par­len amb l’opo­sició?
Sí. Amb totes les per­so­nes que ens ho han dema­nat. Diver­sos grups els he rebut jo i mol­tes vega­des els ha rebut el pre­si­dent. Som una junta d’un tarannà abso­lu­ta­ment obert, que, com sabeu, pels nos­tres ante­ce­dents pro­pis de la història del Barça, ha estat a l’altre cos­tat recla­mant mol­tes coses. I tots tenen les por­tes ober­tes sem­pre. De fet, en algun cas, sor­pre­nent­ment, a per­so­nes que avui sig­nen mani­fes­tos, jo les he citat per­so­nal­ment, i s’han negat a venir-me a veure. És bas­tant curiós.
No pot dir qui?
No, no cal que ho digui. Els vaig citar i van deci­dir que no volien venir.
Pre­veu un tots con­tra Laporta, en les pro­pe­res elec­ci­ons?
Ho des­co­nec. Som quasi 140.000 socis, 140.000 opi­ni­ons, i per tant, jo no sé si és un tots con­tra el Jan, em sem­bla­ria molt injust. Perquè al final cadascú ha de defen­sar el seu model de Barça, i quan tu defen­ses el teu model és que pen­ses en el millor per al Barça. Si fem un tots con­tra algú, és que els interes­sos no són de millo­rar el club, sinó que és anar con­tra una per­sona. Per tant, em sem­bla­ria que ales­ho­res no esta­rien fent el paper real que toca a una opo­sició. Perquè estic segura que molta gent d’aquests grups estan molt d’acord amb altres coses que fem. Si es foca­litzés en un tots con­tra el Jan o con­tra el pre­si­dent X , el que demos­tra­ria seria tenir interes­sos per­so­nals I no pas col·lec­tius.
Al pre­si­dent el veu con­vençut d’aca­bar el man­dat?
Sí. Això és una altra cosa que no he entès mai. Si s’escau, si arriba el moment, el pre­si­dent prendrà la decisió de si vol con­ti­nuar o no, i sense cap pro­blema. L’avançament elec­to­ral és una cosa que no està pre­vista als esta­tuts. De fet, per tant, no ens ho hem plan­te­jat mai.
Somia a ser pre­si­denta del Barça?
Jo sem­pre dic que el meu el somni és veure algun dia una pre­si­denta del Barça. Jo em sento amb la res­pon­sa­bi­li­tat de visi­bi­lit­zar el paper de la dona en un món tan mas­culí com el del fut­bol. El somni de tot­hom és ser pre­si­dent del Barça ni que sigui un dia a la seva vida, per sen­tir l’orgull de ser-ho. Jo soc una per­sona que forma part d’una família de cinc gene­ra­ci­ons de culers. Als anys 20, avant­pas­sats meus juga­ven al pri­mer equip del Barça. Per mi forma part de l’ADN, i si algun dia pogués ser pre­si­denta, quan el Jan no es pugui pre­sen­tar, això ja seria una altra cosa.
Ara hi és a prop.
A prop sí, però us asse­guro que no és gaire fàcil ser pre­si­dent del Barça. Com­porta mol­tes res­pon­sa­bi­li­tats, mol­tes renúncies per­so­nals, i un pes en allò que diem d’aquesta gestió emo­ci­o­nal que et recom­pensa, per una banda, però també és molt dur.
Fal­ten més dones al Barça i a l’esport.
Fan falta més dones perquè la soci­e­tat som homes i dones i no estan repre­sen­ta­des en aquests àmbits. Però també perquè la gestió emo­ci­o­nal, la gestió del dia a dia des de la visió feme­nina, acos­tuma a ser molt més empàtica en mol­tes coses. Es fa de com­ple­ment en un món, sobre­tot en el món de l’esport, que està extre­ma­da­ment mas­cu­li­nit­zat i on la dona encara no es veu. A mi em passa. A vega­des vaig als espais i es pen­sen que soc la pare­lla de X, o la secretària de X, tot i ser vice­pre­si­denta, i a vega­des hem de fer un paper de rei­vin­di­car una mica com som. Jo tinc la res­pon­sa­bi­li­tat, m’autoim­poso la res­pon­sa­bi­li­tat, d’inten­tar nor­ma­lit­zar que una dona pugui par­lar dels números del Barça i de com juga un juga­dor, i de com fem un estadi, com ges­ti­o­nem aquesta emoció. Sabeu que jo estic molt vin­cu­lada emo­ci­o­nal­ment a la part social del club. Com a dona puc par­lar del Barça amb tota nor­ma­li­tat. Però també faig una autocrítica: mol­tes dones, quan els dius “vinga, suma’t a un pro­jecte d’esport, un pro­jecte de fut­bol”, no ho volen fer. En aquest sen­tit, crec que el pro­jecte de l’equip del fut­bol femení, del pri­mer equip del femení, tot el que hi ha dar­rere, ens ajuda molt a expli­car que les dones podem estar nor­mal­ment jugant, i també poste­ri­or­ment en la direcció. Però encara, així com jugant ja comen­cem a tenir, tot i les difi­cul­tats, un camí més obert, en el món de la direcció és més difícil.
El Barça femení, per cert, pre­ve­uen que també jugui a l’Spo­tify Camp Nou?
La idea és que aquest any pugui jugar a l’Spo­tify Camp Nou quan tor­nem. Ara bé, també és cert que hi ha cer­tes difi­cul­tats, perquè pre­veure par­tits sig­ni­fica atu­rar les obres, i després veu­rem els timings, Si s’ajus­ten o no s’ajus­ten. L’objec­tiu és fer-ho.
Què en sabem, del nou Palau?
En el nou Palau hi estem tre­ba­llant. El que passa és que sem­pre hem pri­o­rit­zat –perquè ens ha tocat pri­o­rit­zar– l’Spo­tify Camp Nou. El nou Palau ha tin­gut fases inter­nes de replan­te­ja­ment de com ho fèiem i té un pro­blema, entre come­tes, que és que el pla­ne­ja­ment que dis­tribuíem de com eren els espais que és vigent, és a dir, el docu­ment admi­nis­tra­tiu, tenia un error tècnic. Deia que podia haver-hi un palau d’una capa­ci­tat, però en canvi no pre­veia els metres neces­sa­ris per a aquesta capa­ci­tat. Ales­ho­res, no només hem de pen­sar com l’hem de fer, sinó també com tre­ba­llar amb l’Ajun­ta­ment perquè això sigui pos­si­ble. El Palau és per jugar a bàsquet, però aquí sí, també hi podem posar molta explo­tació amb esde­ve­ni­ments. Ens ho hem de pen­sar bé, és pri­o­ri­tari, és fona­men­tal, però, tot i anar paral·lel, anirà a un ritme més lent que l’Spo­tify Camp Nou, que ens ha de donar l’empenta econòmica per a la resta de l’espai. Però no ens n’obli­dem, tenim el Palau molt pre­sent. De fet, hi estem tre­ba­llant, jo crec que en breu tin­drem els pri­mers tre­balls del dibuix d’aquest nou palau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)