Barça

Elena Fort

VICEPRESIDENTA DEL BARÇA

“Rebem crítiques que no tenen cap contingut”

“Tenim respecte a qualsevol soci que manifesta la seva idea de com vol el club. Una altra cosa és que hi hagi crítiques que semblen més o menys interessades o més o menys inventades”

“Estem convençuts que hem fet una gran feina. Explicarem tots els números, que són transparents, clars i molt positius”

Elena Fort i Cisneros (Barcelona, 1970) és l’única dona de la junta directiva del Barça. Amb l’assemblea a tocar, la vicepresidenta institucional i responsable de l’Espai Barça se cita amb aquest diari al Parlament de Catalunya. Allà forma part del grup parlamentari de Junts, del qual ha estat diputada en dues ocasions (del maig del 2019 al desembre del 2020 i del març del 2024 al maig del 2024). Així, l’advocada, sòcia 8.297 de l’entitat blaugrana, acompanya els redactors i el fotògraf a un despatx de dins del Palau, s’asseu, s’omple un got d’aigua i es disposa a parlar de tot plegat.

Què és més difícil, ser vicepresidenta del Barça o diputada?
Vicepresidenta del Barça. La complexitat emocional i passional que té el Barça, malgrat que pugui semblar contradictori, no la té la política. La política té més racionalitat, perquè tractes els temes d’una altra manera, segurament. Amb el president diem moltes vegades que nosaltres gestionem emocions i això sempre és molt més complex, perquè no agrades mai a tothom, perquè qualsevol decisió no ha de ser popular, i perquè hi ha quasi 140.000 socis, i són 140.000 visions diferents del club. La dificultat és molt més alta.
Demà és l’assemblea. Ha aixecat polseguera que sigui telemàtica.
Per mi és sorprenent, perquè hem estat amb molta gent al club durant molt temps demanant avenços per poder democratitzar l’assemblea. Creiem que fer-la de manera telemàtica era democratitzar-la, perquè a les últimes hi ha pogut entrar a participar gent d’altres espais, com ara de Polònia. Entenem que és la forma més democràtica i més oberta de poder-la fer perquè tothom pugui participar-hi, i aleshores s’utilitza com una qüestió de manca de democràcia. És al revés. És la manera de reforçar la participació de tota aquella gent que no viu a Barcelona, que ho té més complicat.
També es fa en un dia que no hi ha partit.
Quan es feien en dia de partit s’havien d’acabar corrents. Doncs ara el que fem és fer-la en un dia sense partit, amb els mitjans perquè tothom s’hi pugui connectar, perquè tothom pugui votar, perquè tothom pugui dir el que vulgui; també obrim un període previ perquè tothom que no es pugui connectar pugui contestar. En les últimes assemblees, s’han llegit totes i cadascuna de les preguntes i es contesten una per una. És la forma més democràtica. El que passa és que hem de canviar una mica culturalment. Al final, tota la vida s’ha dit que l’assemblea és arcaica i quan fem una assemblea oberta a tothom es gira una mica l’argument. Estem plenament convençuts que és molt més democràtica, però també hem de convèncer per canviar culturalment.
La logística, amb el camp en obres, és un altre factor.
Tenim unes instal·lacions en obres, tenim manca d’accessos amb facilitat, no tenim aparcaments... Hi havia tota una sèrie de factors que se sumaven a l’essencial, que és: com es pot posar en dubte que sigui més democràtica quan tothom s’hi pot connectar? Si és presencial limites molt més. I ens diuen: “Que sigui presencial i telemàtica.” En aquest moment ja ho és, d’híbrida, perquè tenim presencialitat focalitzada també en els senadors, que són els socis més antics, i se’ls dona una prioritat. Es va decidir fer-la telemàtica com s’havien fet i no ens havia generat mai cap problema. Per tant, a vegades utilitzem qüestions i hi donem voltes de manera que no toca.
L’oposició demana reformular els comptes.
Estem convençuts que hem fet una gran feina. A l’assemblea explicarem tots els números, que són transparents, que són clars, que són molt positius en moltes coses. Amb la consciència que encara no hem sortit del tot i no hem aconseguit encara tot el que volíem. L’objectiu era a més llarg termini, sempre havíem parlat de cinc anys. Però estem molt orgullosos d’aquests números i els defensarem. És molt lícit que uns socis no hi estiguin d’acord, però això no vol dir que els hàgim de canviar o reformular.
I en l’assemblea les votacions estan auditades telemàticament?
Sí, sempre ho han estat. Hi ha un notari durant tot el procés i, per tant, màxima confiança. De fet, ja es va fer un referèndum telemàtic, s’han fet totes les assemblees telemàtiques i és un procés absolutament transparent i controlat.
Què suposa que l’auditor hagi discrepat dels números?
Jo no soc experta en economia, sé el que em diuen els meus companys i els executius del club. Hi ha una divergència de criteri molt més prudent a l’hora de comptabilitzar aquesta manca de pagament. Estem parlant d’una morositat al cap i a la fi. Per un criteri d’extrema prudència, hi ha aquesta salvetat que a l’auditor li fa indicar que val 0. Nosaltres entenem que com que tenim negoci, l’estem començant, entenem que no val 0. És una divergència de com comptabilitzen aquesta morositat i l’efecte que té. Però és un criteri divergent. De fet, seria molt més àgil per a nosaltres dir que no volem la salvetat, però al final defensem la feina que hem fet. És una decisió perfectament explicable i justificable; per tant, no ens amaguem.
El tema de Barça Studios és el que genera més controvèrsia.
Jo crec que això ho va explicar molt bé en Ferran Olivé [tresorer del club]. Quan tu generes una nova línia de negoci, que és tot aquest negoci que hi ha al Barça Vision, que al final és tot allò que ens parla del metavers, que ens parla d’aquestes qüestions més digitals, també la nova plataforma televisiva, és un negoci que cal arrencar-lo. Aquest negoci, quan se’l valora, se’l valora perquè hi ha uns informes externs que diuen que té aquesta capacitat. Després ha tingut una morositat, i aquesta morositat impacta en el que són els números exactes, però no en el valor real del negoci. Hi ha gent interessada, però és evident que és un procés molt més lent. Aquest negoci no és el que generarà encara. Però els experts diuen que generarà. Està funcionant en tot el món en altres àrees, i només faltaria que el Barça, que és una de les marques globals més importants, no pogués generar negoci en una àrea com aquesta. Segurament ha anat més lent del que es podia preveure. I el que ens ha donat és aquest impagament que no té res a veure amb el contingut o el futur del negoci, ha portat que ara puntualment hàgim de tenir aquesta situació segurament una mica anòmala. Però això no ha fet perdre la nostra confiança en el negoci, ans al contrari. Estem al dia d’avui amb treballs sobre la taula, que donen un gran valor a aquest negoci.
I l’acord amb Nike com està?
Hi ha una situació que ja s’ha explicat amb l’afer de la roba esportiva i, per tant, quan tinguem notícies, ja ho direm. Treballant sempre en el bé del club.
Amb això s’arribarà a la regla 1:1?
Quan tinguem notícies les explicarem.
Tornant als comptes. Es pot discutir si són 12 milions de beneficis ordinaris o si són 91 milions de pèrdues, però el que no es fa en cap cas és reduir el deute.
El Barça ha tingut unes pèrdues en gestió ordinària constants que eren una sagnia. Nosaltres estàvem amb més despeses obligades del que ingressàvem. I per començar, vam aplicar un pla de viabilitat molt extrem. Tan extrem que cada euro que volen gastar els departaments ha de passar per una fiscalització i una autorització, i quan es diu que no és no. I a vegades quan es diu que no, es pregunta: “Com és que el Barça no pot gastar això? Doncs no, no gastem perquè hi ha un pla de viabilitat molt extrem i hem aconseguit estabilitzar aquesta sagnia. Quan tu estabilitzes aquesta sagnia i ja no perds, és quan pots començar a eixugar més deute. Per tant, aquest deute l’anirem eixugant un cop hàgim aturat aquesta sagnia.
El deute és un punt que està fent parlar.
El que passa és que també hi ha la qüestió que moltes vegades confonem tipus de deutes i moltes qüestions, i sobretot es fa una demagògia. Es diu: “Devem 2.400 milions per l’Espai Barça.” I no és veritat això. L’Espai Barça sempre hem explicat que és una estructura absolutament diferent, que no es paga amb recursos del club, que es paga amb l’excés, el plus d’explotació que generarà el nou Spotify Camp Nou i que no té garanties patrimonials. I, per tant, no posem en risc cap garantia. Per tant, jo crec que si volem fer números grans, hi ha economistes que ja ho han especificat. Si volem fer números grans, podem fer números grans, però no estem fent la realitat.
Seguint amb l’Espai Barça, amb el retorn a l’Spotify Camp Nou, encara mantenen que es jugarà a final d’any?
Jo segueixo mantenint i mantindré sempre que treballem a fons, per com vam dir que és la nostra voluntat, tenir l’estadi preparat per començar a jugar a finals d’any. Ho vaig explicar a la roda de premsa, jo crec que això ho pot entendre tothom, que hi ha matisos que tu no pots controlar, o que fins i tot quan tinguem totes les obres acabades podem valorar si fer un partit a l’Spotify Camp Nou i un a l’estadi olímpic. Haurem de valorar si operativament ens interessa haver de tenir amb tres dies de diferència dos estadis oberts. Sobre les circumstàncies anirem decidint.
La idea inicial era el 29 de novembre, la data del 125è aniversari.
Inicialment, la nostra primera idea era el 29 de novembre. Això evidentment amb l’obra s’ha anat modulant. Ara el volíem per a final d’any. Sembla que si te’n vas un mes amunt, un mes avall sigui una catàstrofe. Jo crec que hem de valorar tot el que s’està fent i que al final unes setmanes amunt o unes setmanes avall no significa incomplir cap promesa, sinó ajustar les coses perquè es facin bé. I aleshores, a vegades, sorprèn aquest interès quan diuen: “Quina data? Quina data?” Vam dir a final d’any, però final d’any pot ser unes setmanes amunt, unes setmanes avall. Ho modularem. El ritme de les obres és molt bo. Jo crec que, si ho aneu veient, allò està creixent molt. Estem ja col·locant els seients, tindrem els serveis mínims. I, per tant, estem unes setmanes amunt, unes setmanes avall. I això és així. I jo crec que ens hem de congratular del coratge de la junta d’haver decidit agafar unes obres que feia... Jo vaig marxar del club l’any 2010 i ja es treballava en el projecte Espai Barça, i onze anys més tard ens hem trobat que allò no havia avançat, que no s’havia començat. I el coratge, amb una situació econòmica com la que hi havia, d’entendre que el futur del club passava per la remodelació de l’espai Barça i assumir totes les coses no bones. No és fàcil per a una junta –que ens agradaria estar tranquils– haver d’assumir els trasllats a Montjuïc, les molèsties als socis, sabem que no és fàcil, però ho estem fent pel bé del club.
Seguint amb aquest endarreriment...
No, jo no diria endarreriment. És ajust de temps. Hi ha influït també que l’Ajuntament no permetés treballar les hores que nosaltres volíem. Hi havia permisos de treball que necessitàvem que no s’han tramitat a temps i que no ens han permès portar a temps algun tipus de treballador específic. Hi ha coses que no s’expliquen, però que també poden fer que aquesta obra balli amb un lapse de temps que entenem que és prudent i normal. No m’agradaria parlar d’endarreriment.
Entesos. Limak té una clàusula per la qual ha de pagar per cada dia que l’obra va tard?
En tots els contractes, cadascú es garanteix les seves posicions. Amb un contracte d’aquestes característiques, però, evidentment, com a persona que ha de rebre les obres, tu et compromets a acabar-les un dia determinat. I, per tant, a partir de quan tu et comprometis, posem una penalització. La penalització existeix i no ho hem dit mai. Ara bé, també sé que aquesta penalització es modula. Ho dic perquè moltes vegades no és tot blanc o negre. Si resulta que no han tingut les hores suficients perquè els ajuntaments ens han limitat a les obres, jo tinc una clàusula de penalització, però haig d’entendre si la puc aplicar o no a l’empresa, perquè no és culpa de l’empresa. Per tant, aquella penalització sempre serà quan aquesta empresa no compleixi les seves obligacions. Que és el que toca.
S’han fet virals baralles entre treballadors. No són del club, però tampoc generen bona imatge.
Estem fent obres d’unes dimensions altíssimes. Que un dia, després d’un any i escaig, hi hagi una baralla que no és culpa de ningú és una anècdota. Ens preocupa; vetllem perquè no passin aquestes coses; vetllem perquè tots els processos siguin nets; tenim reconeixements, que tampoc hem de fer públics, del funcionament del que és tot el tema de seguretat de l’obra. En una obra d’aquestes característiques hem tingut dos incidents mínims amb treballadors. Un que va caure i portava un arnès i no va passar res, i això és únic, és una fita única, en una obra d’aquestes característiques. El fet que hi hagi una baralla és molt televisiu, però és una anècdota en un procés molt llarg. No ens agrada que passi, però no és una cosa que passi cada dia; per tant, de l’anècdota no en fem una notícia.
Darrerament, l’oposició s’està mostrant molt crítica i s’està movent. Què en pensa, de tot plegat?
El Barça, i ho dic plenament convençuda perquè jo també l’he exercit, és un club molt viu i, gràcies a Déu, tenim gent que pensa en el bé del club i que es mobilitza, reflexiona i es manifesta. Ple i absolut respecte a qualsevol soci que manifesta la seva idea de com vol el club, tant si s’ajusta al que fa la directiva com si és crítica. De les crítiques també se n’aprèn. I com tothom, ningú fa al cent per cent bé les coses. Una altra cosa és que hi hagi crítiques que et puguin semblar més o menys interessades, més o menys fonamentades en fets reals, o més o menys inventades.
Víctor Font ha dit aquesta setmana: “L’herència de Laporta... Riu-te’n, de la de Bartomeu.”
Totes les opinions són respectables. La realitat posarà cadascú al seu lloc. També li van preguntar: “Què faries amb l’Espai Barça?” I va respondre: “Fer una auditoria i començar les obres ràpidament.” Doncs és el que vam fer. Vam fer una auditoria i vam començar les obres al més ràpid possible. Vam fer unes modificacions, sí, perquè com a conseqüència de l’auditoria de les obres vam veure que hi havia coses que s’havien de millorar. Per tant, a vegades hi ha crítiques que poden ser grans titulars, però que no tenen contingut. Perquè precisament el que vam fer va ser el que ell demanava. Per tant, molt lícita la crítica, però a vegades no té tota la base real que hauria de tenir.
Parlen amb l’oposició?
Sí. Amb totes les persones que ens ho han demanat. Diversos grups els he rebut jo i moltes vegades els ha rebut el president. Som una junta d’un tarannà absolutament obert, que, com sabeu, pels nostres antecedents propis de la història del Barça, ha estat a l’altre costat reclamant moltes coses. I tots tenen les portes obertes sempre. De fet, en algun cas, sorprenentment, a persones que avui signen manifestos, jo les he citat personalment, i s’han negat a venir-me a veure. És bastant curiós.
No pot dir qui?
No, no cal que ho digui. Els vaig citar i van decidir que no volien venir.
Preveu un tots contra Laporta, en les properes eleccions?
Ho desconec. Som quasi 140.000 socis, 140.000 opinions, i per tant, jo no sé si és un tots contra el Jan, em semblaria molt injust. Perquè al final cadascú ha de defensar el seu model de Barça, i quan tu defenses el teu model és que penses en el millor per al Barça. Si fem un tots contra algú, és que els interessos no són de millorar el club, sinó que és anar contra una persona. Per tant, em semblaria que aleshores no estarien fent el paper real que toca a una oposició. Perquè estic segura que molta gent d’aquests grups estan molt d’acord amb altres coses que fem. Si es focalitzés en un tots contra el Jan o contra el president X , el que demostraria seria tenir interessos personals I no pas col·lectius.
Al president el veu convençut d’acabar el mandat?
Sí. Això és una altra cosa que no he entès mai. Si s’escau, si arriba el moment, el president prendrà la decisió de si vol continuar o no, i sense cap problema. L’avançament electoral és una cosa que no està prevista als estatuts. De fet, per tant, no ens ho hem plantejat mai.
Somia a ser presidenta del Barça?
Jo sempre dic que el meu el somni és veure algun dia una presidenta del Barça. Jo em sento amb la responsabilitat de visibilitzar el paper de la dona en un món tan masculí com el del futbol. El somni de tothom és ser president del Barça ni que sigui un dia a la seva vida, per sentir l’orgull de ser-ho. Jo soc una persona que forma part d’una família de cinc generacions de culers. Als anys 20, avantpassats meus jugaven al primer equip del Barça. Per mi forma part de l’ADN, i si algun dia pogués ser presidenta, quan el Jan no es pugui presentar, això ja seria una altra cosa.
Ara hi és a prop.
A prop sí, però us asseguro que no és gaire fàcil ser president del Barça. Comporta moltes responsabilitats, moltes renúncies personals, i un pes en allò que diem d’aquesta gestió emocional que et recompensa, per una banda, però també és molt dur.
Falten més dones al Barça i a l’esport.
Fan falta més dones perquè la societat som homes i dones i no estan representades en aquests àmbits. Però també perquè la gestió emocional, la gestió del dia a dia des de la visió femenina, acostuma a ser molt més empàtica en moltes coses. Es fa de complement en un món, sobretot en el món de l’esport, que està extremadament masculinitzat i on la dona encara no es veu. A mi em passa. A vegades vaig als espais i es pensen que soc la parella de X, o la secretària de X, tot i ser vicepresidenta, i a vegades hem de fer un paper de reivindicar una mica com som. Jo tinc la responsabilitat, m’autoimposo la responsabilitat, d’intentar normalitzar que una dona pugui parlar dels números del Barça i de com juga un jugador, i de com fem un estadi, com gestionem aquesta emoció. Sabeu que jo estic molt vinculada emocionalment a la part social del club. Com a dona puc parlar del Barça amb tota normalitat. Però també faig una autocrítica: moltes dones, quan els dius “vinga, suma’t a un projecte d’esport, un projecte de futbol”, no ho volen fer. En aquest sentit, crec que el projecte de l’equip del futbol femení, del primer equip del femení, tot el que hi ha darrere, ens ajuda molt a explicar que les dones podem estar normalment jugant, i també posteriorment en la direcció. Però encara, així com jugant ja comencem a tenir, tot i les dificultats, un camí més obert, en el món de la direcció és més difícil.
El Barça femení, per cert, preveuen que també jugui a l’Spotify Camp Nou?
La idea és que aquest any pugui jugar a l’Spotify Camp Nou quan tornem. Ara bé, també és cert que hi ha certes dificultats, perquè preveure partits significa aturar les obres, i després veurem els timings, Si s’ajusten o no s’ajusten. L’objectiu és fer-ho.
Què en sabem, del nou Palau?
En el nou Palau hi estem treballant. El que passa és que sempre hem prioritzat –perquè ens ha tocat prioritzar– l’Spotify Camp Nou. El nou Palau ha tingut fases internes de replantejament de com ho fèiem i té un problema, entre cometes, que és que el planejament que distribuíem de com eren els espais que és vigent, és a dir, el document administratiu, tenia un error tècnic. Deia que podia haver-hi un palau d’una capacitat, però en canvi no preveia els metres necessaris per a aquesta capacitat. Aleshores, no només hem de pensar com l’hem de fer, sinó també com treballar amb l’Ajuntament perquè això sigui possible. El Palau és per jugar a bàsquet, però aquí sí, també hi podem posar molta explotació amb esdeveniments. Ens ho hem de pensar bé, és prioritari, és fonamental, però, tot i anar paral·lel, anirà a un ritme més lent que l’Spotify Camp Nou, que ens ha de donar l’empenta econòmica per a la resta de l’espai. Però no ens n’oblidem, tenim el Palau molt present. De fet, hi estem treballant, jo crec que en breu tindrem els primers treballs del dibuix d’aquest nou palau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)