El Barça és finalista de copa. L’equip dirigit per Hansi Flick va tornar a demostrar que és un conjunt fiable, que no l’inquieta cap rival, cap escenari, cap situació i va fer un partidàs al Metropolitano on va fer el que necessitava: guanyar (0-1) l’Atlético, després de l’empat de l’anada (4-4), per ser a la final que el 26 d’abril es disputarà a La Cartuja de Sevilla amb el Real Madrid com a rival.

És un equipàs, aquest Barça. Aspira a tot. No només perquè així sigui –és viu en totes les competicions–, sinó perquè futbolísticament ofereix arguments en cada partit, tant en l’aspecte col·lectiu com en l’individual. En aquest sentit, destaca per sobre de la resta Lamine Yamal. És una bestialitat aquest nano de 17 anys. És que és juvenil de segon any. Ja fa temps que és evident que l’edat no importa amb aquest xaval, però no deixa de sorprendre i, més, en cites com la d’ahir. Amb la classificació a la final en joc, amb un oponent com l’Atlético i un dels feus més imponents, al de Rocafonda no li va pesar res: va posar-se l’equip a les espatlles i va dedicar-se a disfrutar. De les seves botes va néixer pràcticament tot el volum que els barcelonistes van generar, sobretot en una primera part fenomenal, inclosa l’assistència del gol amb el qual Ferran Torres va decidir l’eliminatòria.

Així, de bon començament, Lamine Yamal va aglutinar-ho tot. Es va encendre aviat amb una cavalcada, a passada de Pedri, que a punt va estar d’acabar amb gol; va seguir flamejant amb una espectacular sotana a Giuliano Simeone –a qui van haver de canviar de banda martiritzat, juntament amb Reinildo–, amb una passada d’esperó també de bella factura, un xutàs des de la frontal que va marxar llepant el pal i una passada de cullera cap a Koundé que no va saber resoldre dins de l’àrea; somreia, de tant en tant, l’atacant català, quan els rivals li deien alguna cosa, res li importa; i va acabar de cremar, generant el gol de Ferran Torres (27’), amb una assistència que el davanter valencià, titular ahir, va aprofitar amb una bona definició després d’un moviment de desmarcada i ruptura. Són ja 16 dianes les que acumula el Tauró aquesta temporada, que encadena quatre partits marcant.

La realitat és que el Barça va estar comodíssim en aquest primer acte. El quadre culer, a través de la pressió alta en defensa i també empenyent en atac, va ofegar l’Atlético, incapaç de travessar el mig del camp. Els blaugrana, liderats per uns dominants Pedri i De Jong a la medul·lar, van controlar el joc, mentre Lamine Yamal seguia a la seva: de dues jugades seves van estar a punt d’arribar dues dianes de Raphinha, que no va encertar.

Durant el descans, Diego Pablo Simeone va moure fitxa. Alguna cosa havia de fer perquè l’únic que havia fet fins aleshores el conjunt que entrena era perseguir ombres. Va passar del 4-4-2 a un 3-4-3, amb Sorloth, un malson per al Barça darrerament, va situar-se a la punta de llança. El noruec va convertir-se en amenaça dins de l’àrea, va fixar centrals, va baixar pilotes, permetent als colchoneros traslladar-se a camp contrari i va millorar-ho tot. També els carrilers li van complicar més la vida al Barça, que al darrere anava amb el ganxo i al davant no aconseguia arribar, amb problemes per fer circulacions llargues. Tot i això, va patir, però es va defensar bé, i l’Atlético no va arribar a xutar a porteria. Sorloth, va tenir-ne una de claríssima que va estavellar a la xarxa exterior i després va marcar un gol invalidat per fora de joc. També Raphinha, en un contraatac hauria pogut sentenciar. No va caldre, el Barça va resistir, se’n va sortir i va segellar el bitllet a Sevilla. on aspira a aixecar el 32è títol de copa.