El Barça va guanyar la seva tercera lliga consecutiva i, un altre cop, ho va fer al Ciutat de València com aquell maig del 2005 i per idèntic resultat. Aquest empat té reminiscències amb el campionat de Frank Rijkaard de fa sis anys. El gol blaugrana que llavors va donar el títol, també va ser obra d'un africà. Aquella vegada va ser el camerunès Eto'o, que simbolitzava la força i la rebel·lia indòmita, qui va permetre trencar amb el passat més trist d'un equip que deixava enrere cinc anys de fatalitats per retrobar-se amb un present gloriós. Aquest any ho ha fet el bon jan de Keita, això de signar el gol que certificava el títol de lliga als catalans. Només es necessitava un punt, i el Barça no va fallar. Una assistència magistral de Xavi va ser rematada de manera decidida de cap pel malià, que la va incrustar al fons de la xarxa de Munúa. Aquest gol està carregat de simbolisme i és el colofó final per a un equip en què predomina el grup per sobre de les figures. El tot abans que les parts; el nosaltres al davant del jo. És una plantilla d'amics, i aquesta bonhomia es destil·la en la figura de Seydou Keita. Un futbolista inusual, sacrificat i servicial amb els seus companys. Un jugador allunyat del perfil d'estrella i més proper al d'un obrer del metall que sap que la seva constància és cabdal per soldar l'esquelet de l'equip. Keita és el paradigma del dotzè home. Com deixa constància el seu full de serveis, ha participat en 34 partits en aquesta lliga dels 35 possibles i només ho ha fet en 14 com a titular i en 20 com a suplent. De ben segur que si Guardiola hagués hagut d'escollir qui era l'home més indicat per coronar aquesta tercera lliga consecutiva hauria triat Keita. El tècnic sempre es desfà en elogis quan es refereix a ell i per sobre de tot en destaca la seva humanitat. Un home que no es queixa mai. Un futbolista que fa vestidor i que també aporta una quantitat de gols importants. Aquesta temporada, amb el gol que va fer ahir al Ciutat de València, ja n'acumula un total de sis: tres en la lliga –contra l'Athletic Club de Bilbao a San Mamés (1-3), contra el Saragossa al Camp Nou (1-0) i el d'ahir–, un altre en la Champions i dos més en la copa del Rei. Sis gols que el col·loquen com el segon mig més prolífic de l'equip, al darrere d'Andrés Iniesta, que ha sumat nou dianes.

Seydou Keita tancava els punys en senyal de ràbia després de marcar el gol. El malià ho feia amb una intensitat pausada, una cadència alentida que simbolitzava l'alliberació d'un curs intens, patit i ple d'entrebancs interns i externs. Era el gol que significava la tercera lliga consecutiva del Barça. Un fet històric que només té un precedent en el dream team de Johan Cruyff, que en va acumular fins a quatre. I aquell és l'equip en què s'emmirallen els deixebles de Pep Guardiola i l'estímul per ser els millors de la història del club. A partir de dissabte, ja es començarà a coure l'assalt a la final de Wembley del 28 de maig, però abans vénen uns dies de celebració i festa continuada.

Keita és la icona perfecta d'un Barça en què predomina el grup per sobre de les individualitats