Sis anys després de la primera de les dues lligues de Ronaldinho, el Ciutat de València va tornar a tenir el privilegi de veure com el Barça guanyava la lliga. Ja sense Ronaldinho, però amb un Messi que en aquell 2005 començava a destacar convertit en la gran estrella de l'equip i en el millor futbolista del planeta. Aquella va ser una lliga amb una gran càrrega simbòlica, perquè representava tornar a manar en el futbol estatal després d'uns anys de sequera i caiguda lliure sota la presidència de Joan Gaspart. La d'ahir no significa cap reconquesta perquè és la tercera consecutiva que guanya el Barça, però també és molt important perquè representa la victòria d'uns valors, d'un respecte, d'una manera de jugar i entendre el futbol, d'una aposta pel planter que dura des de fa una pila d'anys. El triomf de totes aquestes coses i moltes d'altres contra una altra manera de fer. La del Real Madrid de Florentino Pérez i José Mourinho. Un club i un equip, el blanc, que aposta per uns altres valors. Que prefereix gastar milions i milions d'euros en jugadors i no mirar el planter. Fer una gran plantilla, amb noms i noms, per després jugar poc a futbol i preferir jugar-se el títol a les sales de premsa, amb declaracions fora de lloc i amb actuacions lamentables.

Aquella va ser la primera lliga de Joan Laporta com a president i aquesta ha estat la primera de Sandro Rosell com a màxim mandatari. Aquella, la primera de Frank Rijkaard i aquesta, la tercera consecutiva de Pep Guardiola a la banqueta. Un títol que estava madur des que el Barça va empatar a l'estadi Santiago Bernabéu, però que no per haver-lo guanyat amb més facilitat del que tothom s'esperava, inclòs el mateix Guardiola, s'ha de celebrar menys, perquè tots els atacs que han arribat des de Madrid i que ha hagut d'aguantar aquesta plantilla durant tot l'any mereixen un esclat de joia com el que es va produir ahir després que l'àrbitre assenyalés el final del partit i al qual tots els barcelonistes han de donar continuïtat demà quan els jugadors l'ofereixin a la ciutat amb una rua pels carrers de Barcelona. Ho faran amb un lema que els jugadors ja lluïen ahir a la samarreta: El valor de tenir valors i al costat un dibuix de dos pebrots: un de blau i un altre de grana. Un missatge dirigit a aquells que tant els han criticat en els últims mesos.

El títol el van poder celebrar tots els integrants de la gran família que ha creat Guardiola, primer al camp, després al vestidor, al qual va baixa Sandro Rosell, i més tard a l'avió que va tornar a tothom a Barcelona. Tots els futbolistes i tots els que treballen al seu voltant cada dia perquè aquest grup guanyi un títol rere un altre i que aquestes últimes setmanes ja van poder celebrar un altre títol. No va ser la copa, però sí una cosa molt més important, el retorn d'un dels seus a la rutina diària, als terrenys de joc. La tornada d'Abidal després d'haver superat una greu malaltia. El francès ja va ser mantejat pels companys després d'aconseguir la classificació per a la final de la Champions. Ahir, va tornar a la titularitat, jugant 61 minuts i demostrant que està totalment recuperat.

Especialment sentida va ser la seva celebració quan va acabar un partit que, com en aquell 2005, també va finalitzar amb empat. Aquell dia Eto'o va haver d'igualar un gol de Rivera. Ahir, un altre futbolista del continent africà, Keita, va avançar els blaugrana. Caicedo va aconseguir l'empat abans del descans per una indecisió entre Piqué i Valdés. El resultat ja no va canviar perquè el punt servia al Barça per ser campió i al Llevant per continuar un altre any en la màxima categoria del futbol estatal.

Uns inacabables quinze minuts finals en els quals els jugadors del Barça es van dedicar a no arriscar amb la pilota, van donar pas a un esclat de joia. Mentre Guardiola saludava Luis García i pel videomarcador el Llevant felicitava el Barça, els jugadors corrien per la gespa fins a prop de l'àrea que havia defensat Valdés en la segona part. Allà van fer una pinya, els que van acabar el partit, els que van saltar des de la banqueta i els que van baixar des de la graderia. També van participar en la festa els membres del cos tècnic. El cava va començar a córrer, mentre molts buscaven Abidal per abraçar-s'hi. La celebració al córner on hi havia la major part de l'afició del Barça va continuar tot i la retirada dels jugadors cap als vestidors. Allà hi van haver més abraçades, mentre els prop de 4.000 barcelonistes que eren a l'estadi cantaven l'himne del Barça i recordaven Mourinho, el Madrid i la central lechera. Uns cinc minuts després, tota la plantilla va tornar a la gespa del Ciutat de València fent la conga, molts jugadors ja sense samarreta i Pep sense jaqueta. Van fer la volta d'honor al camp amb Piqué i Alves com a principals animadors. Una altra de les peces més importants d'aquest equip, tot i no ser jugador, Pepe Costa, va continuar amb l'animació i va organitzar la tradicional rotllana al mig del camp que ha format tota la plantilla en les grans victòries, com la Champions de Roma, el mundial d'Abu Dhabi i la classificació per a Wembley. Curiosa va ser la fotografia que es van fer tots els membres del cos tècnic abans d'una segona retirada cap al vestidor per celebrar el títol en la intimitat. La festa va tenir continuïtat i es va allargar durant la nit. Demà serà més gran pels carrers de Barcelona.