Neymar Júnior no ho va poder evitar. Acabada una final que es va decidir a cara o creu des dels onze metres, conscient del que s'estava jugant contra els alemanys i que tenia tot un país al darrere, va esclatar a plorar quan va convertir el penal decisiu de la tanda, que donava al Brasil l'únic títol que li faltava, el de campió olímpic, quatre anys després d'aquella altra final perduda contra Mèxic en els Jocs de Londres. Unes llàgrimes d'alliberament, d'emoció i de felicitat per una medalla d'or que als 24 anys li ha servit per acabar de consagrar-se del tot amb la canarinha, si és que no ho estava ja prou.O si més no, per tallar de soca-rel l'allau de crítiques que va rebre abans que comencés el torneig i durant els primers partits –dos empats seguits a zero contra Sud-àfrica i l'Iraq–, tant pel seu rendiment, com perquè alguns consideraven que no estava prou implicat amb la seleção. Neymar no ho ha oblidat i en acabar la final, encara al terreny de joc de Maracanã, va inflar el pit i no va dubtar a respondre als que han dubtat d'ell: “Què hi farem, ara m'hauran d'aguantar.” A més, va sortir en defensa dels seus companys, assegurant que l'equip havia respost “amb futbol” a les crítiques.

De menys a més, el Brasil ha acabat convencent una de les aficions més exigents del món i amb un total de tretze gols a favor i només un en contra, el que va rebre en la final, ha completant un torneig gairebé immaculat. El seu seleccionador, Rogério Micale, també va voler reivindicar aquest grup: “El nostre futbol no està mort, podem oferir molt al futbol mundial. L'or donarà tranquil·litat i traurà pressió a la selecció absoluta.”

Líder de la canarinha, Neymar ho va tornar a demostrar en la final, amb un golàs de falta que va servir per obrir la llauna i per confirmar-se també com el màxim artiller del Brasil en aquests Jocs Olímpics, els seus, amb quatre dianes, totes aconseguides a partir dels quarts de final. Per tot plegat, el crac blaugrana, tot i saber el que és guanyar la Champions o ser guardonat com el tercer millor jugador del món, no va dubtar a qualificar el que va viure la matinada de dissabte a Maracanã com un dels “dies més feliços” de la seva vida. No és per a menys, ja que tot i que en el seu palmarès en l'àmbit de seleccions hi ha un torneig sud-americà sub-20 i una copa Confederacions, aquesta medalla d'or és el més important. Neymar també es va recordar de la seva família, amics i companys. Amb un dels que ho va celebrar més va ser amb el també blaugrana Rafinha, que no ho va passar bé la temporada passada. El migcampista, de 23 anys, es va lesionar gairebé fa un any a Roma, en la primera jornada de la fase de grups de la Champions, i no va reaparèixer fins gairebé set mesos després. En plena recta final de curs, li va costar tenir continuïtat i per acabar-ho d'adobar, una altra lesió li va impedir anar a la copa Amèrica. Finalment ha pogut estar en els Jocs, en què ha tingut un rol secundari, però no va defugir la responsabilitat en el moment decisiu, la tanda de penals, en què va transformar el seu llançament. Tant un com l'altre es reincorporaran dimecres a la disciplina blaugrana amb la medalla d'or al sarró i si Luis Enrique ho considera oportú, tots dos podrien entrar en la convocatòria per al duel de la segona jornada de lliga, diumenge a San Mamés.